Edicions de la Ela Geminada ens ofereix un privilegi com n’hi ha pocs: llegir uns textos de dues escriptores excel·lents que, a més, van ser escrits amb la idea que mai no serien públics. Aquest fet fa que, d’una banda, hi trobem una sinceritat poc habitual i que, de l’altra, aconsegueixi que, de tant en tant, el lector s’arribi a sentir una mica incòmode, tot i que no pugui parar de llegir.
L’editorial ha aplegat la prolífica correspondència entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West i hi ha afegit algunes entrades dels diaris personals de totes dues, tot plegat amb la traducció de Mireia Vidal-Conte. L’editorial ha volgut titular aquest volum Cartes d’amor, i és una tria que esdevé tota una declaració de principis.
Les editores, Laia Regincós i Anna Noguer, admeten en una nota introductòria que tothom s’ha preguntat quina era la naturalesa d’aquesta relació. En són conscients i exposen amb claredat la seva opinió: “Amants són dues persones que s’estimen”. I si d’una cosa no hi ha dubte és de com es van estimar Vita i Virginia. Per això el llibre es titula Cartes d’amor.
Vita Sackville-West era escriptora, aristòcrata, una gran viatgera. Es va casar amb Harold Nicolson, però el matrimoni era obert: Vita mantenia relacions amb homes i amb dones.
A l’altre extrem hi tenim Virginia, que, havent sofert abusos de joveneta per part dels seus germanastres, va patir una repressió emocional i física quasi total. “Sabies que està molt bé ser un eunuc com jo –vull dir no saber quina és la part del davant i quina és la part del darrere de la faldilla? Les dones t’expliquen secrets”.
L’amistat entre aquestes dues dones és profunda, duradora, totes dues s’agraden molt i s’ho diuen, es troben a faltar molt i s’ho diuen, i en molts moments viuen pendents l’una de l’altra com ho fan dues persones enamorades. Els lectors curiosos hi trobaran senyals contradictoris sobre la relació sexual: hi ha negacions rotundes, insinuacions constants en sentit contrari i algun reconeixement gairebé explícit.
També hi queda clar que el marit de Vita, Harold, va sentir-se gelós d’aquesta relació (de vegades també Leonard, el marit de Virginia) i que elles dues també s’engelosien quan una d’elles s’apropava massa a una altra dona.
Però, sobretot, hi ha molt d’amor i complicitat, admiració mútua i moltes converses sobre literatura. Vita publicava amb l’editorial Hogarth Press dels Woolf, i Virginia va escriure el seu famós Orlando inspirant-se en Vita.
Les cartes es barregen amb petits fragments dels diaris personals de Vita i Virginia. I és aquí on el lector pot tenir la sensació que està violant la intimitat de les escriptores, sobretot quan, de vegades, el que escriuen al diari no s’adiu del tot amb el que després s’escriuen a les cartes.
Per als lectors interessats pel procés d’escriptura d’aquestes dones hi ha algunes perles. Vita escriu que enveja l’entusiasme de Virginia quan està escrivint alguna obra nova: “Si pogués embrancar-me de debò en alguna cosa, també m’entusiasmaria. Però, és clar, no hi ha res com una novel·la per això: és com dirigir una orquestra o modelar fang, aquella sensació de donar forma de veritat”.
O Virginia: “L’estil és una cosa ben simple: és una qüestió de ritme. Un cop el tens, no et pots equivocar de paraula”. O “No paro de destapar-me el cervell i mirar-hi a l’interior, per si hi hagués algun peix que anés pujant lentament cap a la superfície: algun llibre nou. No, per ara, res”.
