L’amenaça territorial dels que no tenien control del territori
És notable: hem passat “d’aquí no s’espia” i “el CNI no es pot defensar” a “fonts pròximes al CNI admeten que van espiar amb Pegasus”. Això sí, amb tot de lletra petita: s’espiava amb permís del jutge (Per què va donar el permís? Quin era el risc real que volia desbaratar?), de manera individual (que els hi diguin als centenars de persones que van parlar amb els espiats) i al telèfon particular i no a l’institucional (molt amables).
També s’inclou un parell d’atenuants: que els espiats parlaven amb violents (els perillosíssims CDR) i que gràcies a infectar el mòbil d’un acompanyant amb Pegasus, els serveis secrets espanyols van aconseguir detenir Puigdemont (que tothom sap que vivia amagat en un desert de l’Afganistan, però esclar, després del fracàs de les urnes ho van presentar com la detenció de l’home més buscat).
I per a qui no quedi convençut per tot aquest arsenal d’autojustificació, sempre queda el comodí favorit: entre les seves funcions, els serveis d’intel·ligència tenen la de “prevenir i evitar qualsevol amenaça a la integritat territorial d’Espanya”.
Però esclar, si de prevenir es tractava, l’Estat va tenir ocasions sobrades d’evitar l’escalada el 2012, amb la primera gran manifestació; el 2013, amb la Via Catalana; el 2014, amb la ve baixa i la consulta del 9-N; el 2015, amb la majoria absoluta, i el 2017, amb l’1 d’Octubre. Si no fas política, acabes fent espionatge. Per ser una amenaça, va ser bastant maldestra: lenta, a cara descoberta, pacífica i democràtica, per no esmentar que no tenia control del territori.
De quina amenaça parlen? De la que l’Estat necessita fer creure que existeix a l’opinió pública. La mateixa necessitat que els va portar a acusar per rebel·lió i condemnar per sedició. La propaganda acaba intoxicant el que la fabrica.
