“La llei ha de seguir el seu curs”. És llegir la declaració de Carles III d’Anglaterra sobre la detenció del seu germà i que et vingui al cap Joan Carles I referint-se al seu gendre amb aquella frase cèlebre, hipòcrita i desmentida posteriorment per la realitat “la justícia és igual per a tothom”. Potser a partir d’ara ho serà una mica més, d’igual, la justícia, perquè la detenció d’Andrew Mountbatten Windsor és una pedra que fa onades a l’estany mundial dels intocables. És l’estat de dret aconseguint trepitjar territori desconegut: els privilegis escrits i no escrits de la monarquia britànica. Andreu detingut a comissaria és la carrossa de la Ventafocs convertint-se en una carabassa tirada per ratolins.
La corona, per situar-se per sobre de la gent corrent, ha necessitat el misteri i el secret, combinant ser de carn i ossos per semblar planers un dia, amb convertir-se l’endemà en estrelles inabastables, i així anar alimentant el mite fascinant de la testa coronada pel dret ancestral, davant de la qual tothom inclina el cap i saluda amb un “majestat”.
Però la relació d’Epstein i de l’expríncep Andreu va molt més enllà de l’evidència que a les zones d’ombres es multiplica la temptació de sentir-se impune. És la demostració de com fins i tot aquells que ho tenen tot poden caure en la cultura vulgar del reservat, que és el recurs dels que no són ningú però tenen molts diners. Epstein tenia una illa privada, una mansió reservada, un avió particular i una agenda única de contactes, i fins i tot la reialesa hi va caure de quatre potes com vulgars plebeus. Com mosques a la mel.
