Vénen volant

Ens preguntem sovint: ¿és aquest el model productiu que volem impulsar?

ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL Economista. Catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.

La indústria del turisme ocupa a Catalunya gairebé 400.000 persones. És un dels sectors principals de la nostra economia, i, en conjunt, ha resistit la crisi força bé. Però així i tot hi ha aspectes de la indústria que ens angoixen. Els salaris que genera no són els que voldríem. Ens fa contents que no siguem un racó de món però, sobretot en les puntes estacionals, els visitants ens fan, confessem-ho, una mica de nosa. O de fàstic quan es tracta de turisme de borratxera. Ens inquieta l’efecte que tot plegat pot tenir sobre el territori, o sobre el preu de l’habitatge. Ens preguntem sovint: ¿és aquest el model productiu que volem impulsar? Tenim un bon nivell en sectors tecnològics, en medicina, en recerca, en universitats. És on hi ha el futur. No volem que Barcelona sigui Venècia. ¿Volem ser Massachusetts o volem ser Miami?

Siguem, però, equànimes. Miami està desenvolupant la seva economia del coneixement, Massachusetts és també una potència turística, i el Vèneto té pes i vitalitat econòmica. Les grans ciutats del món (Nova York, Londres, San Francisco...) ho tenen tot. Debaten, amb tanta intensitat com nosaltres, com encabir una gran varietat d’activitats en un territori limitat. Però són ciutats d’èxit, i és difícil no concloure, com Jane Jacobs ja va remarcar fa molts anys (a The death and life of great American cities, 1961), que hi ha complementarietats fortes entre les diferents activitats econòmiques que s’hi troben. En aquest article voldria assenyalar un benefici indirecte de la indústria turística cap a la resta de l’economia. És el següent: el turisme, en sentit ampli, ens dóna connectivitat física, cosa que, per a nosaltres, és especialment important. Avui connectivitat física vol dir sobretot connectivitat aèria.

Vaig sopar amb un professor de Princeton que venia a fer una conferència. Havia arribat en un vol directe ple de turistes

Internet ha fet possible la immediatesa comunicativa a nivell mundial, un enorme pas endavant. Però per més entusiastes que siguem respecte a internet, això no és suficient. Ni tan sols és clar que, permetent desconnectar el lloc de treball del lloc de residència, internet afavoreixi la dispersió o la concentració. En tot cas, per al progrés d’una ciutat o d’un territori la connectivitat física és un factor de competitivitat imprescindible. Cap ciutat, o territori, serà important al món si no es fàcil anar-hi o si no és fàcil visitar altres indrets des d’allí. Quan una multinacional decideix on situarà una unitat productiva, el primer aspecte que es mira és aquest. Recordo l’empresari genovès que es lamentava que els naviliers americans havien desplaçat les seves oficines de Gènova a Roma perquè era mes fàcil arribar-hi des dels Estats Units (noteu que el transport aeri ha fet que per estar ben connectat no calgui ser vora el mar).

La setmana passada sopava amb un professor de Princeton. Venia a fer una conferència i el viatge havia estat molt fàcil. Havia arribat al matí en un vol directe des de Newark, un vol ple de creueristes. I aquí és on vull posar l’accent: els avions no els omplen els investigadors o els executius d’empreses, els omplen els turistes. I si l’aeroport del Prat és el que és (el desè d’Europa) és només perquè som una destinació turística. Podem apujar una mica el llistó per sota del qual preferim no rebre segons qui, però si volem mantenir la connectivitat no el podem apujar gaire.

Ningú ens regalarà la connectivitat. En aquest tema remem a contracorrent: patim un centralisme extremat

I per què això és particularment important per a nosaltres? Doncs perquè ningú ens regalarà la connectivitat. En aquest tema remem a contracorrent. Patim un centralisme extremat. L’aeroport del Prat (font de beneficis substancials per a Aena) està subordinat al de Barajas. Algú té al cap un model ideal en què Espanya té un port d’entrada que es diu Madrid i, des d’allí, si escau, es pot anar a qualsevol lloc mitjançant una magnífica xarxa radial de trens d’alta velocitat. Evidentment, es pot entrar per Madrid i fer cap a Barcelona. Aquests dies hem tingut uns milers de visitants xinesos que ho han fet així (tres nits a Madrid i dues a Barcelona). Però la posició de satèl·lit és un handicap. No som on podríem ser si el Prat estigués dirigit exclusivament des dels interessos territorials de Catalunya. Afortunadament, ens salven els visitants. Tenim la connectivitat que tenim, considerable, pel turisme de masses que ens han portat els mercats internacionals i que els 400.000 treballadors de la indústria han sabut atreure. Ho hem de tenir present.

Més continguts de