10/06/2020

Incorporar els joves a l'economia

3 min
Dues persones fan servir un caixer automàtic a Barcelona, mentre una tercera s'espera, en una imatge d'arxiu.

A mesura que s’avança en el coneixement del covid-19 es va confirmant que la clau per despertar-nos del malson la tenen els nostres joves. És a qui menys afecta aquesta nova malaltia que ens ha confinat a tots durant setmanes i ha deixat al descobert quin és el rostre del nostre model econòmic i social. Un model econòmic amb un pes molt important del comerç i del turisme i una societat amb una taxa de pobresa del 21,3% (24% en el col·lectiu femení) i que només destina un 0,8% del PIB a prestacions socials per a la família i fills i un 0,1% per a habitatge, molt per sota de la mitjana europea.

La situació actual no és només el resultat d’una crisi sanitària, ja ve de lluny. El model de resposta a la crisi del 2008, imposada per les institucions europees, ha deixat moltes víctimes en àmplies capes socials i generacionals –dones i joves més que ningú– i ha obert una profunda bretxa territorial entre estats (nord i sud d'Europa) i, en alguns casos, dins d'aquests estats entre regions i territoris. Actualment, els joves tenen grans dificultats per aconseguir una emancipació laboral, familiar i residencial, a causa de l’elevada taxa d’atur juvenil i les característiques de l'ocupació a què accedeixen (contractes temporals, jornades a temps parcial, baixos salaris, sobrequalificació i escassa protecció social). Una situació que pot implicar una despersonalització de la carrera professional, tant des del punt de vista objectiu (inseguretat, promocions discontínues, impossibilitat de planificar la carrera, menyspreu del currículum ocult), com des del punt de vista subjectiu (desmotivació i manca de satisfacció amb el treball com a generador d'identitat i seguretat personal). A més, no apostar per la capacitat d’adaptació al canvi i d’innovar de les noves generacions impacta negativament sobre l’economia productiva.

Disposar del potencial del col·lectiu juvenil és clau per afrontar la nova crisi. La seva incorporació, de cara al relleu generacional i per descomptat de la mà de l’experiència, pot contribuir a engegar novament la roda de l’economia però amb una mirada diferent, posant tot el seu talent al servei de la nostra societat i, molt especialment, la seva capacitat d’adaptació al canvi. Ara bé, cal preguntar-nos i estar atents a una sèrie de qüestions. ¿Com està impactant la gestió laboral realitzada en aquest període de pandèmia sobre les condicions laborals dels joves segons les seves característiques socials. ¿De quina manera estan afrontant els efectes laborals de la gestió de la pandèmia? ¿Què implica per als joves el teletreball? ¿Poden ser de nou les principals víctimes de la segona crisi que s'anuncia a la sortida del confinament? Si es confirma, seria un desastre per a la nostra societat. El més preuat que tenim en aquests moments és el capital humà dels joves.

És prou evident que la pandèmia ha accelerat l’ús de les noves tecnologies en tots els àmbits posant en evidència moltes desigualtats socials. Abans de l’inici de la crisi sanitària, ja hi havia un elevat consens en afirmar que el seu ús estava canviant la forma de l’ocupació i els més pessimistes consideraven que podria créixer la desigualtat en el mercat laboral, entre aquells treballadors vinculats al desenvolupament tecnològic, ben remunerats i amb drets laborals, i altres poc qualificats amb menors salaris i drets. No hem de perdre de vista que si bé un 30% de persones menors de 30 anys tenen estudis superiors, un 17,3% de menors de 24 anys abandonen els estudis prematurament. Avui, amb una clara aposta per noves formes de treballar amb mitjans digitals, més flexibles i col·laboratives, es corre el risc no només d’aprofundir en aquestes desigualtats sinó de vulnerar drets laborals.

La realitat econòmica i social del postconfinament, que haurà de conviure amb un virus que encara no té una vacuna efectiva, s’albira complexa i difícil. Per afrontar aquesta realitat calen més recursos i polítiques públiques per lluitar contra la precarietat, l’augment de la pobresa, l’exclusió social i les desigualtats. I per superar-la caldrà repensar el nostre model econòmic, invertint en polítiques d’innovació i de recerca a nivells europeus, apostant pels sectors d’alt nivell tecnològic que generen valor afegit, i en un canvi del marc de relacions laborals que recuperi el principi d’estabilitat en l’ocupació. Serà possible si es compta amb el millor actiu que tenim per impulsar aquests sectors, el potencial i el talent dels joves. Cal un pla per incorporar-los en condicions de qualitat com més aviat millor, sense oblidar la menor representació de les dones joves en aquests sectors.