21/04/2020

Que ens governin les dones

4 min
La nova primera ministra de Dinamarca és la primera dona que ocupa aquest càrrec. La socialdemòcrata gira cap a l'esquerra per encarar la crisi.

Fa un mes que estem confinats i és probable que ens quedi encara molt. Ni ho sé jo ni ho sap el govern. Però sincerament, potser la gent ja està preparada per sentir unes quantes veritats. Fins ara no ha estat possible, el soroll ambiental apocalíptic ha fet que qualsevol dissidència del pensament únic hagi estat severament castigada. La primera setmana va agafar tothom a contrapeu, la segona la gent ja tenia la por al cos, la tercera es creia amb dret a insultar qui trepitgés el carrer un segon més del permès... La psicosi dura, ho sé, i en part amb molta raó. Aquesta és una epidèmia seriosa, com totes. Però toca despertar.

La tragèdia de la covid-19 que estem vivint va molt més enllà del nombre de morts –sempre dramàtic- i no és només la primera crisi sanitària de la globalització sinó una bona plantofada al monstre que hem construït. Hem arribat fins aquí amb el món fet una porqueria -un sac pudent de desigualtats, extracció desbocada dels recursos naturals i explotació de tot el que es pot explotar-. I aquesta és una de les moltes crisis globals que vindran si continuem així. De manera que no busquem respostes on no n'hi ha.

¿La covid-19 ha canviat l’aspecte del món o el món ja havia canviat abans que tothom comencés a fer servir mascaretes per anar a comprar tabac? Aquesta és la pregunta clau que ens hauríem d’estar fent en aquesta pausa obligada. Estem pagant la factura dels nostres propis errors i només hi ha una certesa: no ens en sortirem fent servir els mateixos mètodes que hem fet servir per enfonsar-nos, no ens en sortirem deixant que els que han provocat la catàstrofe ens salvin.

Durant aquest mes cada dia m’he aixecat amb una frase el cap, una frase clau del feminisme: “No desmuntarem la casa de l’amo amb les eines de l’amo”. Amb ella, la poeta Audre Lorde ens deia que no podem destruir el patriarcat amb els seus propis instruments. Ara, en plena pandèmia, deixar que els polítics còmplices d’aquesta barbaritat de món que tenim ens treguin les castanyes del foc és un contrasentit. Mai han tingut entre les seves prioritats la vida de la gent; per què l’haurien de tenir ara? Prou parlar de guerra, prou parlar de camp de batalla, prou enviar militars a les portes dels supermercats. Això no és una guerra contra cap virus, això és una guerra contra nosaltres mateixos, contra la nostra obsoleta i perniciosa manera d’organitzar la vida sobre el planeta.

Però ara toca sortir en les millors condicions possibles. I en un mes només he vist silenci i obediència cega a unes regles que ja no serveixen. Veus tímides s’alcen amb prudència per qüestionar el que fa no res hauria estat motiu d’escàndol, com ara l’autoritarisme i la conculcació de drets fonamental, o critiquen en veu molt baixa l’absurditat d’algunes mesures. Des del primer dia ens han venut la moto que una cosa era defensar la vida i una altra defensar l’economia, com si l’economia no fos part de la vida. Quan sortim d’aquesta encara serem més febles del que érem: no només haurà mort molta més gent de la que podia haver mort, sinó que ja no hi haurà mobles per salvar. Un negoci rodó. Mentrestant, cada vespre a les vuit seguirem fem catarsi col·lectiva aplaudint el personal sanitari exemplar que ens va salvar sense gairebé mitjans i amb unes polítiques tan erràtiques com contraproduents.

Corre la idea que els que millor ho estan fent són els països governats per dones: Nova Zelanda, Dinamarca, Alemanya... Resulta que, tot i l’augment recent de la presència de les dones a la política, dels gairebé dos-cents països del món només el 10% dels països els governen elles, mentre només un 24% de les parlamentàries del món són dones. Així i tot, jo aquests dies tinc un somni recurrent: una eficient mestressa de casa ens governa. Ni abandona la gent de la tercera edat a les residències sense un correcte equipament (més d’un 80% de les defuncions són de gent gran), ni tanca les escoles sense saber qui atendrà la mainada dels professionals dels sectors essencials, ni confina l’elevat percentatge de treballadors precaris sense preveure una renda bàsica. Esclar que ella ja sabia –com tants científics van avisar- que s’acostava una epidèmia com aquesta i fa mesos que cus mascaretes amb la Singer que va heretar de l’àvia.

No esperem a canviar de rumb quan tot hagi acabat. De res serveix que remem tots i totes ara en una direcció equivocada, perquè l’únic que aconseguirem és, emulant el famós conte de Monterroso, que quan ens despertem el dinosaure encara hi sigui.

stats