29/04/2019

El populisme educatiu o l’absència de política

4 min

Després de la nit electoral de festa i eufòria per a uns i de derrota per als altres ara és moment per a la negociació i per constituir un nou govern estatal basant-se en un programa electoral. Si mirem els resultats electorals, el més destacat és “l’europeïtzació d’Espanya”, com deia ahir Carme Colomina en aquest mateix diari. M’interessa molt quan explica en el seu article que més enllà de la mort del bipartidisme o la irrupció de l’extrema dreta el que estem veient és una “polarització retòrica i una simplificació del missatges”; en definitiva, una absència de política. I d’entre les absències, afegeixo, una de les més flagrants de la campanya ha estat la de la política educativa, obviant la situació en què ens trobem –no oblidem que divendres Espanya encapçalava el rànquing de la UE en fracàs i abandonament escolar–. Tanmateix, si ens fixem en els programes i la campanya, l’educació no ha estat prioritat en l’agenda governamental: de 300 minuts de debats televisats, els candidats han parlat durant menys de 9 minuts d’educació (segons recull 'El Diari de l’Educació').

L’educació ha estat la gran absent, també en les formes, el tarannà agressiu i la falta de respecte d’alguns candidats. S’ha prioritzat la confrontació, la bronca i l’escàndol. Molts no hem resistit un debat sencer, veient que s'han convertit en un espectacle televisiu insuportable per a esperits mínimament sensibles als valors del diàleg i la democràcia, que és el que malauradament està en joc. Només es tracten els temes que els són útils per fer el que el sociòleg francès Xavier Pons anomena “populisme educatiu”. I que redueix a la polèmica i la radicalització política problemes educatius complexos. És populisme educatiu una situació en què els governants proposen una mesura o un programa d’acció pública que agrada als seus electors –segons sondejos d’opinió– però que no té en compte el coneixement i les propostes dels actors o dels experts ni els resultats de la recerca. El sociòleg va encunyar el terme mentre estudiava el perquè de la retirada dels ajuts socials a les famílies, a França, com a mesura de combat contra l’absentisme escolar. Res no demostra que aquesta mesura tingui bons efectes, en comparació amb d’altres amb més impacte en l’absentisme; però agrada i és popular entre els francesos.

Del populisme se'n pot dir educatiu, també, perquè vol incidir en les mentalitat i les actituds de la ciutadania, educant sentiments de ràbia, d’odi o de menyspreu. És un fenomen político-mediàtic que simplifica al màxim la realitat i la desfigura. Els mitjans hi juguen un paper clau i en aquesta dinàmica s'hi veuen involucrats no només els governants, també diferents actors: partits, sindicats, associacions de pares, veïns, entitats, lobis, etc. El debat que es genera i les mesures proposades només volen generar polèmica i crear indignació, alhora que es multipliquen els articles i les tertúlies i s’estructura el debat parlamentari al voltant d’un problema que no es correspon amb els fets i que només genera conflicte, confrontació o fractura.

A Catalunya hi tenim experiència, amb el populisme educatiu. L’exemple més flagrant són els atacs, les denúncies i les mesures proposades pel que fa a l’adoctrinament a l’escola. I també s’ha donat i es dona en àmbits sensibles com ara la llengua i la immersió lingüística, proposant mesures i recursos legals que no es corresponen amb el que passa a l’escola o el que diuen les avaluacions i les dades. La setmana passada, sense anar més lluny, vam saber que el Tribunal Constitucional salvava la immersió lingüística de la llei d'educació de Catalunya, però tombava 10 articles més, cosa que limitava l’autonomia del model educatiu. Així ho determina una sentència, que arriba 10 anys després del recurs presentat pel PP contra la LEC.

El populisme educatiu en el debat públic, però, no necessàriament és de dretes o d’esquerres. Hi ha formes d’aquest fenomen també en altres temes educatius recurrents que generen la polarització del debat sobre l’escola. I és que el sistema educatiu i els seus resultats a Espanya són producte d’una tradició de guerres legislatives de caràcter partidista que fan de l’educació una arma llancívola entre els uns i els altres. Si a la manca de consensos hi afegim la centralització i la burocratització del model, entendrem que els resultats no millorin, i que seguim a la cua d’Europa. També a Catalunya els partidismes i la ideologització posen traves per a la millora de l’educació. La inestabilitat és un dels altres trets característics del model, amb canvis constants en el marc normatiu. Les víctimes del populisme educatiu, ja sigui a França o aquí, són els docents, els alumnes i les famílies. Amb qui pactarà Pedro Sánchez? La nova legislatura pot ser una ocasió per resoldre els problemes polítics en termes polítics, també per a l’escola.

stats