La fragilitat del poder

Què s’amaga darrere aquesta obstinada necessitat humana d’establir relacions de poder?

Els meus alumnes acaben de rodar el seu primer gran curtmetratge. L'han titulat 'Els ulls de la Lluna'. Un títol bonic per a un film que, no obstant, té com a tema principal la necessitat humana d’establir relacions de poder. La veritat és que sorprèn la maduresa reflexiva d’aquest grup de joves d’entre 18 i 21 anys quan plantegen una distopia en què els éssers humans sotmeten altres éssers humans per utilitzar-los com a mascotes. I sí, literalment, a la pel·lícula veurem persones passejant pel carrer amb altres persones a qui porten lligades amb una corretja. També veurem com aquestes persones els donen menjar en un bol al terra i com les fan dormir en un coixí a la terrassa. Però hi ha una protagonista, l’Elena, que comença a plantejar-se que allò no està bé. A poc a poc, comença a sentir una empatia cap a la Lluna, la seva mascota, que li permet començar-la a estimar. L’Elena no se sent còmoda amb la relació de poder que la societat l'obliga a tenir amb la Lluna i això és el que em sembla més revelador de la proposta del meu grup d’alumnes: és la persona que té el poder la que vol deixar-lo de tenir, no és pas la persona sotmesa qui es rebel·la per trencar una situació que no la deixa viure en llibertat.

Fa la sensació que els rols de poder es juguen per inèrcia, per un estrany designi del “sempre s’ha fet així”

Si portem aquesta interessant reflexió a la nostra societat, és evident que ens obliga a qüestionar-nos algunes coses importants. El que lògicament primer em ve al cap és el nostre escenari polític. Inestable, agressiu i profundament inhumà. Fa la sensació que els rols de poder es juguen per inèrcia, per un estrany designi del “sempre s’ha fet així”, i sense cap consciència que les coses es puguin canviar, és a dir, millorar. Però la necessitat d’establir relacions de poder també la veig en el meu dia a dia en l’esfera privada, ja sigui en les relacions laborals, ja sigui en les relacions afectives interpersonals. En la meva faceta com a mare, per exemple, em trobo de vegades amb pares i mares que han decidit establir relacions de poder amb els seus fills, en lloc d’establir relacions d’acompanyament i respecte. Aleshores, la pregunta que em faig és: què s’amaga darrere aquesta obstinada necessitat humana d’establir relacions de poder? Per què? La resposta que a mi m’interessa és l’emocional perquè penso que som essencialment emocions: qui se sent segur i protegit no necessita posar-se per sobre de ningú perquè no se sent amenaçat. En canvi, qui se sent insegur o desprotegit necessita activar mecanismes per revertir el seu sentiment de fragilitat. Vist des d’aquest punt de vista, els mecanismes que sustenten el poder tenen, de sobte, una consistència més dèbil i això ens permet llegir-los des d'una posició més humana, allunyada de l’estereotip del fort que sempre és fort i sempre guanya. Al mateix temps, aquest punt de vista ens revela l’enorme fortalesa respectuosa i alliberadora que sustenta sentir-se desproveït de la necessitat de qualsevol tipus de poder.

Confesso que fa ja temps que reflexiono sobre aquesta qüestió perquè mai m’he sentit còmoda en cap de les dues posicions implícites en les relacions de poder i, durant molt de temps, això em feia pensar que potser jo era rara. Però més que rara el problema és que no havia compartit el meu neguit. En fer-ho, a banda de constatar que no era l’única persona que se sent així, vaig poder clarificar una diferència important per començar a qüestionar-nos aquesta necessitat tant en l’esfera pública com en la privada: pensar la diferència entre manar i dirigir. El concepte 'manar', associat amb el poder, implica verticalitat, és a dir, imposició, submissió i, en darrera instància, privar de llibertat algú altre. Per contra, el concepte 'dirigir', associat amb el lideratge i no pas amb el poder, implica horitzontalitat, és a dir, obrir i recórrer un camí tot incorporant els punts de vista i la llibertat dels altres. No cal que escrigui que em sembla molt més agradable passar per aquesta vida dirigint i sent dirigit que manant i sent manat.

Els meus alumnes han escrit un final apocalíptic per a 'Els ulls de la Lluna'. En posar-se al mateix nivell que la seva mascota i tractar-la amb dignitat i respecte i, sobretot, deixant-la en llibertat, l’Elena no és compresa per la societat i és castigada a convertir-se ella mateixa en una mascota. Com a persona que he dirigit i acompanyat aquest grup d’alumnes en l’escriptura del seu primer gran curtmetratge de ficció, interpreto aquest final com una senyal, un crit de les noves generacions sobre una manera de fer i viure que, de fet, no ens agrada. També com una alarma sobre la manca de llum que ells veuen en el camí de la vida que tenen encara per recórrer. Davant d’això només puc escriure una cosa: posem-nos les piles i canviem-ho. Mirem tots plegats els ulls de la Lluna. Els primers beneficiats serem nosaltres mateixos.

Més continguts de