03/10/2022

L’anticolonialisme ho neteja tot?

4 min
Representació pictòrica del colonialisme, motiu encara avui de debat.

Aquestes darreres setmanes, arran de la mort de la reina Elisabet II, els mitjans han especulat sobre si alguns dels petits realms caribenys que la tenien per cap d’estat aprofitaran la pujada al tron de Carles III per trencar amb la Corona britànica i establir règims republicans. I s’han sentit veus provinents d’aquelles illes exigint que el nou monarca demani perdó pels estralls del colonialisme, o fins i tot que Londres els indemnitzi econòmicament per l’explotació d’antany. L’anticolonialisme, reduït com gairebé tot a l’esquema més simple i binari, és avui a nivell global un ingredient fonamental del discurs politically correct.

L’atzar va voler que, el mateix dia de la mort de la reina a Balmoral, s’inaugurés a Nova Delhi l’estàtua d’un suposat heroi anticolonialista, enemic jurat de l’Imperi Britànic. El primer ministre indi Narendra Modi –que renega del llegat de Gandhi, Nehru, Indira i el Partit del Congrés– i el seu Bharatiya Janata Party (Partit Popular de l’Índia) –que és més aviat l’hereu ideològic nacional-hinduista de l’assassí de Gandhi– fa temps que intenten reescriure la història recent del país i de la lluita per la independència. I el 8 de setembre passat van plantar al lloc més noble de la capital índia un monument a Subhas Chandra Bose.

Qui era Bose? De família rica, amb un postgrau a Cambridge, molt ambiciós, va ser un dirigent destacat del Congrés, però el 1939 hi trencà perquè, mentre Gandhi i Nehru persistien en apostar per la no-violència, ell creia imprescindible la lluita armada a fi d’assolir la independència de manera immediata. Poc després, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la teoria segons la qual "els enemics dels meus enemics són els meus amics" el portà a establir aliances tan perilloses com perverses. Hoste d’honor del Tercer Reich a Berlín des del 1941, rebut pel Führer, tractat amb gran deferència per Himmler (igual com el palestí Amin al-Husseini, el muftí de Jerusalem), impulsà el reclutament de soldats indis de l’exèrcit britànic fets presoners al nord d’Àfrica per crear una unitat combatent dins la Wehrmacht, unitat que acabaria integrada a les Waffen SS.

El 1943, davant el poc interès efectiu dels nazis per la seva causa, va fer un viatge novel·lesc en un submarí alemany fins al bell mig de l’oceà Índic, i des d’allà en un de japonès fins al sud-est asiàtic, i es convertí en un peó voluntari de la política imperial de Tòquio. Els nipons el van fer cap d’un govern provisional de l’Índia Lliure amb seu al Singapur ocupat per ells, el braç armat del qual era un Exèrcit Nacional Indi de 40.000 homes (antics presoners, també) que lluità colze a colze amb els japonesos contra els aliats. No calia ser gaire perspicaç per veure que, sota el rètol d’Esfera de Coprosperitat de la Gran Àsia Oriental, el Japó pretenia substituir el colonialisme europeu a Àsia-Pacífic pel seu propi, encara més depredador i despietat. Però Subhas Chandra Bose no ho va voler veure, i es mantingué fidel a l’eix Berlín-Tòquio fins que, l’agost del 1945, un accident aeri sobre Taiwan li costà la vida.

És cert que altres líders nacionalistes asiàtics (Aung San a Birmània, Sukarno a la futura Indonèsia...) també van festejar amb els japonesos, pensant que els alliberarien del domini europeu. Però van saber desmarcar-se’n a temps, i no van arribar al grau de compromís de Bose. ¿I a aquest col·laboracionista amb el nazisme i el militarisme japonès se l'ha de considerar un paladí anticolonialista? Aspirar a la independència del propi país, ¿justifica les aliances més infames?

Una cosa està clara: no les justifica arreu. També a Europa hi hagué líders nacionalistes de nacions fins aleshores no reconegudes (flamencs, bretons, corsos, eslovacs, ucraïnesos, etcètera) que es van posar a redós del Tercer Reich per mirar d’obtenir, gràcies a la protecció alemanya, la desitjada independència. Es van equivocar tant en termes polítics com morals, és clar. Però no tan sols van perdre, i van ser perseguits i condemnats a partir del 1945; a més, les causes que havien defensat van quedar estigmatitzades durant almenys mig segle. En alguns casos, fins avui: Vladímir Putin encara explota la relació del líder nacionalista ucraïnès Stepan Bandera amb els hitlerians per dir que la guerra d’invasió desfermada pels russos el febrer passat és per “alliberar Ucraïna dels nazis”. Com que Bandera la va voler, tots els que defensin una Ucraïna independent i sobirana són “nazis”.

Així doncs, ¿com quedem? ¿Olier Mordrel, dirigent del Partit Nacional Bretó que mobilitzà uns quants centenars de joves compatriotes al servei de l’Eix, va ser un abjecte col·laboracionista –ho va ser, sí–, i Subhas Chandra Bose –que en mobilitzà desenes de milers i fou mimat per la jerarquia nazi– és un heroi anticolonialista? ¿Quina és la diferència? ¿Que el primer era europeu i blanc (per tant, culpable), i el segon asiàtic, amb la pell una mica més fosca (per tant, innocent)? ¿No és això una forma de racisme a la inversa?

Ah, i un aplaudiment fervorós a l’article de Najat El Hachmi de dijous passat !

Joan B. Culla i Clarà és historiador
stats