15/09/2020

‘L’Any Mil’, d’Àngel Guimerà (1909)

2 min
‘L’Any Mil’, d’Àngel Guimerà (1909)

Peces Històriques Triades per Josep Maria Casasús[...]

Vingué el meu dia [tenia setze anys] de sentir L’Any Mil d’Àngel Guimerà. I heu de saber i entendre que aquesta poesia fou la primera nova que jo vaig tenir de la història o llegenda del terror mil·lenari. Jo vaig ésser com d’un poble primitiu al qui la història se presenta en faula, i pel qui la poesia és saviesa. Així, doncs, la bellesa de L’Any Mil m’aterrà com una revelació; i en el misteri de mes soledats me donava la delícia esgarrifosa de murmurar-la per mi a soles: “Era lo temps en què les neus primeres...” Ja em corprenia aquesta entrada. Després... ah!... llavors no havia de recórrer al llibre imprès per retreure els versos més forts amb tot el seu lligat amb els altres; prou se m’acudia tot el seguit amb la tremolor mateixa que dels uns als altres me portava. I com eren tota una cosa, llavors, els “monjos i frares barbotejant absoltes”, i “els nins porucs” que els veien “que es perdien -dels alts castells per les negrenques voltes”; mentre damunt “els senys brandaven amb la veu plorosa”; i la fosca visió del “trist vassall” que “vora la llar fumosa -els jorns contats amb un carbó escrivia!” Com hi vivia jo en la delícia poètica d’aquell terror! La poesia era lo mateix que vida per mi... Les naus cercant-se en el fang dels ports, la gent llençant al foc les eines, ja inútils, per escalar els cossos balbs, en sos últims dies i en l’últim, en la nit última tothom llençant-se plorant al camp ras a esperar la fi.: “Damunt sos caps amb braços amorosos / els nins volguts les mares aixecaven; / d’enllà els malats cridaven anguniosos... / i al coll dels fills el vells se repenjaven.” I aquella ponderació magistral de la desolació última, que em feia eriçar els cabells, i m’estremia tot el cos en un espasme: “Ni un llum va encendre’s en les llars desertes... / I els vents xiulaven... i els portals batien...” Després aquell terrible glatir de la multitud entre el terror suprem i la primera guspira d’esperança: “Corre... i es para... i torna a corre... i crida / i calla après... i tremolant escolta.” Després aquella serenor: “Ja és any novell, ja ve la matinada”. Tot ha passat; però, quina empremta grandiosa que ha deixat en nosaltres! Gràcies poeta!” Aquesta peça és única en la poesia catalana! Se n’han fet moltes paròdies; però resta única i cabdal entre les del romanticisme de tot el món. Per ella vaig conèixer al poeta, i era tal com el seu sol nom me l’havia fet pressentir. Aquest poesia havia de dur aquest nom: Àngel Guimerà; aquest nom havia de dur aquesta poesia: tot un aspecte de la lírica moderna, tota una manera de ressonar de la llengua catalana. [...]

stats