09/10/2022

¿És aplicable la via canadenca a Catalunya?

3 min
Escons del Parlament, en una imatge d'arxiu.

La voluntat que va expressar el president de la Generalitat en el debat de política general de cercar un acord de claredat amb l’Estat ens transporta inevitablement al model que existeix al Canadà per canalitzar les demandes territorials de secessió, el qual s’ha construït a partir de la doctrina establerta pel Tribunal Suprem d’aquell país i la llei federal de l’any 2000, coneguda com a llei de la claredat.

El model canadenc parteix del principi que les províncies del Canadà tenen el dret de convocar un referèndum per saber l’opinió dels ciutadans sobre un projecte polític de secessió territorial. Tanmateix, cal precisar que aquest referèndum no pot ser d’autodeterminació, perquè el TS i la llei de la claredat són explícits quan neguen la possibilitat que la Constitució canadenca empari el dret a la secessió unilateral d’una província.

Al Canadà el referèndum es concep com un requisit previ perquè, en cas de resultat favorable a la secessió, generi una obligació de negociar políticament amb el Parlament federal com es pot fer efectiva la secessió, amb el benentès que això s’ha de traduir finalment en una reforma constitucional que ho permeti. La doctrina del TS canadenc intenta trobar un equilibri entre el principi democràtic i el principi de legalitat constitucional. El primer ha de fer possible una consulta a la ciutadania i originar una obligació de negociar de bona fe el resultat per intentar fer-lo efectiu, i el segon ha de permetre conciliar la secessió amb un marc constitucional que la prevegi. Però cal assenyalar que al Canadà l’obligació de negociar no significa que aquesta negociació hagi d’acabar necessàriament amb un acord polític favorable a la secessió.

La llei de la claredat estableix els requisits que ha de complir el referèndum perquè obligui a obrir una negociació. La pregunta sobre la secessió ha de ser clara (binària i sense formulacions ambigües), i el seu resultat ha d’expressar una majoria clara a favor de la secessió, atenent al nombre de vots favorables obtinguts i a la participació en la consulta. El compliment d’aquests requisits porta, a la pràctica, a la necessitat que les dues parts pactin la pregunta i el resultat (nombre de vots i participació) que ha de donar-se perquè el referèndum generi una obligació d’obrir un procés negociador sobre la secessió.

Les característiques del model canadenc poden semblar poc favorables a la secessió i és correcte veure-ho així. Com diu el preàmbul de la llei de claredat, desmembrar un estat és una qüestió especialment greu i d’importància fonamental per al conjunt de ciutadans i dels territoris que formen part d’aquest estat. És una perspectiva que no es pot perdre de vista, perquè també és majoritàriament compartida per la comunitat internacional. El model canadenc és un dels més avançats que existeixen en matèria de secessió i, malgrat això, és evident que no afavoreix aquests processos; com tampoc ho fan la immensa majoria de democràcies, una dada que a Catalunya potser no s’ha valorat com caldria.

Tot i que el model canadenc no admet un referèndum d’autodeterminació pròpiament dit, no es pot desconèixer el valor que pot tenir una consulta que demostri l’existència d’una majoria important a favor de la independència. Malgrat no comportar, per si mateix, un canvi d’estatus, qualsevol referèndum té un valor democràtic que vincula políticament, sobretot quan s’ha fet de manera legal i acordada, obre un nou escenari a nivell intern i envia un missatge potent a la comunitat internacional. No en va, el mateix TS del Canadà recorda la importància que tenen els suports internacionals per als processos d’independència.

Tanmateix, queda una important pregunta per respondre: ¿és aplicable el model canadenc a Catalunya? No és una pregunta fàcil de respondre perquè el TC espanyol té establerta una doctrina restrictiva en matèria de referèndums. Aquesta doctrina impedeix que es pugui convocar un referèndum, fins i tot acordat amb l’Estat, quan la pregunta doni lloc a una resposta directament contrària a la Constitució.

Això suposa una diferència important amb el model canadenc, encara que no tancaria, en la meva opinió, la possibilitat d’un referèndum formulat de manera indirecta, per exemple, per conèixer si existeix una majoria favorable que el Parlament impulsi un procés de revisió de la Constitució perquè aquesta contempli el dret a la autodeterminació. Un referèndum com aquest també serviria per obtenir una expressió democràtica sobre la independència.

Antoni Bayona és professor de dret de la UPF i ex lletrat major del Parlament
stats