L’aposta de la independència catalana

RAMIN JAHANBEGLOO
RAMIN JAHANBEGLOO Director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal

Em sembla que cada vegada que esmento Catalunya rebo la mateixa pregunta d’amics i col·legues: per què alguns catalans volen ser independents? Hi ha una resposta senzilla: alguns catalans volen ser independents perquè volen alliberar-se del control extern (en aquest cas, del govern espanyol). Però això només és una part de la resposta. La veritable pregunta que cal fer és: què entenem per independència al segle XXI? El diccionari Oxford defineix independència com “el fet o l’estat de ser independent”, i independent com a “lliure del control extern; no dependent de l’autoritat d’un altre”. En altres paraules, quan parlem d’independència ens referim al que el filòsof britànic Isaiah Berlin anomenava “llibertat negativa”. La llibertat negativa és la llibertat respecte a alguna cosa o algú. És l’absència de restriccions o impediments imposats per altres (estat, persones, etc.) sobre les possibles accions d’un individu o d’una nació. En oposició amb la llibertat negativa, Isaiah Berlin analitza el concepte de llibertat positiva, que es refereix a la idea de l’autonomia i la capacitat de decidir sobre un mateix.

Clarament, la qüestió de la independència catalana és una barreja de llibertat negativa i llibertat positiva. La primera característica constitutiva de la independència catalana és prioritzar el que els catalans decideixen per si mateixos per sobre del que se’ls imposa des de fora de Catalunya. Autonomia és, en realitat, la millor paraula per designar aquest procés de pensar per un mateix i fer lleis, normes i regles sense cap interferència externa. Com a tal, la lluita per la independència a Catalunya és, sens dubte, una lluita per la llibertat de consciència i la dignitat moral dels catalans de ser acceptats com la font de les seves pròpies lleis. Si aquest és el cas, per tant, els catalans no són simples servidors del govern espanyol ni súbdits de la monarquia, sinó l’encarnació exemplar d’una república autònoma.

Per descomptat, l’esperit de Catalunya no es pot reduir a una simple demanda d’autonomia. També és una forma d’humanisme cívic que no té la finalitat de servir la Constitució espanyola, sinó d’assumir la responsabilitat del benestar dels catalans. El concepte de responsabilitat és important perquè demostra fins a quin punt la lluita per la independència a Catalunya ha permès als catalans entrar en la maduresa política. És a dir, la característica distintiva de l’esperit d’independència de Catalunya ha girat a l’entorn de la capacitat de millorar ella mateixa i fer millorar Espanya. En realitat, què és més important en la vida d’un ésser humà que la tria de la maduresa? Es tracta d’una manera de pensar que respecta el llegat històric i alhora el sotmet a una anàlisi crítica.

La lliçó de l’esperit d’independència de Catalunya consisteix a dir que la pluralitat pot donar lloc a tres coses que són importants per al futur d’Espanya i Europa: la tolerància constructiva, un esperit polític crític i la convivència entre el jo i l’altre. Al cap i a la fi, en una democràcia madura hi ha múltiples veus i ciutadans i l’estat se suposa que actua per defensar l’interès de tothom. Això requereix veure les coses des del punt de vista de l’alteritat de l’altre. La diversitat és una tradició europea, però també ho és l’autonomia i la llibertat negativa. L’exercici lliure de l’esperit crític i l’estat de maduresa que permet que els catalans vegin coses des del punt de vista espanyol no es poden imposar a través de la força bruta. Són el resultat d’un diàleg amb l’esperit d’independència de Catalunya. Aquesta convivència dialògica és una forma necessària de republicanisme cívic, que no es pot reduir a etiquetes indiscriminades d’ unionista i separatista. La història no es pot reescriure com a funció de les necessitats del moment. La qüestió catalana ha consistit, en molts aspectes, a oblidar els fins i sacralitzar els mitjans. Però, per parafrasejar en un sentit lax, i en el context català, el famós principi de la moralitat humanista del filòsof alemany Immanuel Kant, podem dir que cada català existeix com un fi en si mateix, no només com un mitjà que aquest o aquell partit polític o govern poden utilitzar a discreció; en lloc d’això, en totes les seves accions, tant si les dirigeix a si mateix com a altres europeus, sempre ha de ser considerat alhora com un fi.

L’esperit d’independència de Catalunya no pot dictar la història als que volen continuar a Espanya, però tampoc s’hi ha de sotmetre. La veritat no és una qüestió de partits polítics o Constitucions. El poder estatal no té dret a decidir on resideix la veritat. Com va dir Voltaire: “En presència de la veritat, els partits no hi tenen res a dir, perquè els representants del poble no estan en la millor posició per buscar la veritat”. El fet és que un diàleg a Catalunya a l’entorn de la idea de la independència fomenta l’esperit crític, mentre que un discurs unificador imposat per qualsevol autoritat tendeix a ofegar-lo. Com diu Pascal: “Un home no demostra la seva grandesa situant-se en un extrem, sinó més aviat tocant-los tots dos alhora”. Catalunya és digna d’adoptar una posició tan exigent com aquesta.

Més continguts de