Ara, terroristes
La guerra dels relats és des de fa molt temps molt preocupant en política, arreu, però de forma especial a la Catalunya del segle XXI. Les tensions viscudes a conseqüència del procés d’alliberament nacional català, tan legítim als ulls dels qui el defensen com qüestionable segons els qui el neguen, ha tensat en excés uns límits que mai no s’haurien d’haver ultrapassat. Ho hem vist en el món del periodisme, on, per exemple, uns mitjans van denunciar que l’1 d’Octubre els cossos de seguretat espanyols havien atonyinat una part de la població catalana pel simple fet d’anar a votar, i en canvi d’altres van parlar d’un muntatge orquestrat pels actors independentistes de Catalunya. Segurament algun dia s’haurà de regular legalment que el tractament d’una notícia no permeti desviacions que l’allunyin de la veritat (per acció o per omissió) sense que aquesta manipulació tingui conseqüències.
En el marc del dret, la trencadissa és molt més greu: les normes de convivència entre ciutadans, organismes, institucions, entitats, etc., venen a configurar allò que es pot fer i allò que no es pot fer, però sobretot són la pauta d’un marc de seguretat jurídica que és el pilar sobre el qual descansa l’estat de dret. No s’hi hauria de valdre que, en l’interès de defensar qualsevol postura, social, política o econòmica, les institucions que jeràrquicament són dalt de tot, tant judicialment com políticament, puguin interpretar el dret de la forma que els convé, perquè amb aquesta desviació del marc que els pauta l’estat de dret, estaran generant inseguretat jurídica. O, per fer-ho més intel·ligible, confonent el ciutadà en allò que pot o no fer, o fent-li tenir una percepció irreal del que està succeint a la societat.
Del concepte de violència se n’ha parlat i escrit a bastament, però no, en cap dels actes derivats de l’octubre del disset no hi va haver ni una espurna de violència, per molt que una querella del difunt fiscal Maza la inclogués en la seva relació de fets. Una cadena d’actes posteriors va acabar amb una sentència injusta per haver retorçat i reinterpretat el que tan sols s’havia de descriure i jutjar, i que prèviament un tribunal alemany de l’estat de Schleswig Holstein havia definit de forma clara (que ningú oblidi que els alemanys són els pares del dret penal).
Recentment, amb el cas Pegasus, hem observat atònits com s’espiava impunement polítics independentistes i el govern espanyol justificava la bona feina feta pel ministeri de Defensa i pel CNI, i pretenia després fer-nos oblidar la gravetat dels fets traient-se del barret una jugada mestra de comunicació política més pròpia de la màgia o del trilerisme, com que membres de l’executiu estatal també havien estat espiats, entre ells el president Sánchez.
Aquesta setmana el ministre de l’Interior ha justificat les infiltracions d’agents de la policia espanyola en determinats grups independentistes de Catalunya, definint-les com a “legítimes, idònies i oportunes”, per contrarestar “l’extremisme identitari, excloent i violent”, citant els diversos acords del consell de ministres per fer front al terrorisme. Per tant, tal com denuncia Òmnium, és evident que el relat que es vol vendre és el de vincular independentisme amb terrorisme. Tots recordem episodis com els de les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York, els de l’estació d’Atocha de Madrid, els de l’atac al setmanari francès Charlie Hebdo a París, els del supermercat Hipercor de Barcelona, la massacre de Munic als Jocs Olímpics de 1972, o més recentment els que vam patir a la Rambla de Barcelona l’agost del 2017. Crec que no fa falta esforçar-se gaire per definir el que és terrorisme, i comparar-ho amb el que va ser l'actuació civil i política del poble de Catalunya durant la segona dècada del s. XXI, és un insult i un menyspreu al poble de Catalunya senzillament intolerable.
Fa ben poc, en Basté obria el seu programa llegint l’editorial que dotze diaris catalans publicaven de forma conjunta sota el títol “La dignitat de Catalunya”. Era del novembre del 2009, i amb la lectura es venia a dir que, tretze anys després, a Catalunya es patien exactament les mateixes injustícies, sobretot pel que feia a inversions i a infraestructures. El propòsit del periodista era incomplet: en aquell llistat de greuges no hi figuraven les vulneracions de drets fonamentals que Catalunya ha patit en la darrera dècada, i que malgrat la seva evidència, ara com ara no han tingut cap mena de conseqüència.
A les portes d’una nova Diada, faríem bé tots si fóssim capaços de llegir la realitat, sense apriorismes ni adscripcions polítiques, perquè la dignitat de la Catalunya independentista i de la unionista, de la nacionalista i de la sobiranista, i en definitiva la de tots els catalans, està en autèntica crisi. Això no va de ser d’un partit o d’un altre, això va de viure millor o pitjor.
