Com deia la meva àvia, d’avui en un mes serem a Nadal. Barcelona ha encès aquesta setmana els llums dels carrers, una cerimònia que en els últims temps no havia quedat al marge del debat ideològic. Sota la crítica al consumisme s’hi amagava una aversió mal dissimulada al concepte religiós que continua embolcallant aquest període del calendari que encara denominem com "les festes".
Al pessebre se l’ha pogut cancel·lar aquí i allà amb l’excusa de la correcció política multicultural i el laïcisme a l’espai públic, però els llums aguanten, encara que sigui per la pressió dels comerciants i perquè una capital sense il·luminació nadalenca (o sense cavalcada de Reis) seria insosteniblement impopular per al govern municipal que gosés perpetrar-ho.
Al cap i a la fi, l’enllumenat és una manera de fer-li a la ciutat un publicitat banal, molt del gust de l’era d’Instagram. Després, hi ha qui viu tot l’any presumint dels llums, com l’alcalde de Vigo, i qui copia el concepte, com García Albiol a Badalona, que ha trobat en l’arbre de rècord una forma perquè la ciutat aparegui als mitjans per una raó festiva, que és tàctica hàbil en l’època en què les emocions milloren o empitjoren les realitats municipals en què els veïns viuen el seu dia a dia. Els llums de Nadal creen una il·lusió de confort, d’escalfor per a tothom, a part de ser el primer senyal que s’acosta Nadal amb el seu molt delicat carregament de records.
I si ens hem de referir al contrast entre la pau nadalenca que predica la lluminària i el moment perillós pel qual està passant el món, no s’ha dit res millor des que Salvat-Papasseit va escriure que el titular de la festa cristiana, si ens veiés com celebrem aquests dies, es faria un tip de plorar.
