El flux accelerat de les notícies no ens ha de fer oblidar la multa de 2.950 milions d’euros que la Comissió Europea ha imposat a Google (vincle a l’ARA 6 de setembre de 2025) per vulneració de la legislació antimonopoli al mercat publicitari. És una bona notícia que la Comissió reaccioni davant dels abusos monopolístics de les grans plataformes tecnològiques, que no haurien de poder sobreviure en un món –una economia de mercat– on la competència es considera un valor suprem. Als EUA hi ha precedents molt importants de fraccionament per imperatiu legal del monopoli petrolier i del telefònic, forçant la introducció de competència. A la Comissió Europea devem l’impuls pro competència al Regne Unit, al qual va seguir Jacques Delors, president de la Comissió, tot aprofitant el seu enfocament per promoure més integració del mercat europeu i una política activa de defensa de la competència. Els economistes estem prou orgullosos del que s’ha aconseguit, i és una excel·lent notícia que segueixi ben activa. La transcendència que els economistes donen a una política rigorosa de defensa de la competència fa que la considerin la millor arma per distribuir els guanys monopolístics i transferir-los a usuaris i empreses.
Clarament, al president Trump no li agrada el concepte d’un mercat competitiu amb àrbitres potents. La seva immediata sortida de to –una de tantes– davant de l’anunci de la multa subratlla una obsessió de Trump: els aranzels (“Si no retireu la multa us apujaré els aranzels”). Això crec que ens pot fer reflexionar. La reacció de Trump és preocupant, però també és interessant. És preocupant perquè palesa una visió simplista de l’economia, focalitzada en el comerç de béns i que oblida que existeix el comerç de serveis. Òbviament, Trump no pot ser tan simplista. Bé que es rodeja dels presidents de les grans empreses de serveis tecnològics, i bé que s’adona que aquestes empreses són crucials per a la prosperitat dels Estats Units i per a la seva hegemonia tecnològica al món.
Trump planteja una guerra aranzelària universal per aconseguir retornar llocs de treball als EUA (i per aconseguir més ingressos fiscals que li permetin abaixar els impostos directes, que és el seu veritable objectiu), però troba inadmissible que es fiscalitzin i fins i tot es multin les exportacions de serveis de les empreses monopolístiques americanes. Ara bé, els EUA tenen un enorme excedent en el comerç de serveis. La lògica d’aplicar aranzels per retornar llocs de treball i per fer pagar els impostos als estrangers podria aplicar-se també als serveis. Però per als serveis comportaria l’efecte contrari al que Trump busca per al comerç de béns. Una guerra aranzelària sobre els serveis perjudicaria principalment els EUA.
Certament, la multa de la Comissió Europea a Google no és un aranzel. És un mecanisme més sofisticat i econòmicament més eficaç que un aranzel, i apunta directament a la manca de competència en un mercat. La manca de competència és el paradís per a Trump. Els negocis que li agraden són els que estan basats en la informació privilegiada o en la relació de força. Justament, Trump entén el concepte dels aranzels. Li agraden. Podríem pensar, seguint la dita “Si no vols caldo, dues tasses”: si vols aranzels, posem els aranzels a tot arreu. Els aranzels són un instrument econòmic simple, de recaptació fàcil, i que han estat a la base de la fiscalitat de molts estats abans de l’aplicació de la imposició directa sobre la renda i sobre el patrimoni. Per als béns, les fronteres són fàcils de controlar i la imposició dels aranzels és barata. La imposició d’aranzels sobre els serveis és més difícil, però la capacitat de les agències fiscals d’arreu del món ha millorat molt i poden controlar les transaccions de serveis transfrontereres.
¿I si la Unió Europea, que va ser creada com una unió aranzelària, fixés aranzels als serveis procedents dels EUA? El dèficit europeu en comerç de serveis és enorme. Qualsevol petit aranzel podria proporcionar recursos copiosos que compensarien l’empobriment de les finances públiques per la pèrdua de capacitat fiscal sobre les grans fortunes tecnològiques, creades precisament gràcies al comerç de serveis. Si s’escapen les grans fortunes, potser que orientem la pressió fiscal als serveis que estan al seu origen. No faria miracles amb la productivitat: uns serveis més cars generen menys productivitat, exactament igual que uns béns més cars. Però permetria recuperar capacitat de recaptació i de redistribució, i reduiria la desigualtat. Tenint en compte quin és el debat polític que hi ha a tot Europa, no seria una idea a descartar. Potser és el llenguatge que tothom pot entendre. Els aranzels són clars i visibles. En èpoques de tensió geopolítica i d’alta mobilitat de les grans fortunes, donem una oportunitat als aranzels als serveis. Potser és el que li cal a l’esquerra per enfrontar-se a l’extrema dreta enlluernada pel trumpisme.
