Els assaltants sense banyes
Comença la setmana de la cimera hispano-francesa que Pedro Sánchez ha decidit portar a Barcelona per convertir-la en un exercici de propaganda nacional i internacional sobre la fi del Procés.
Coincidint amb la cita, el nou president del Tribunal Constitucional, de reconeguda afinitat amb el PSOE, se suma al missatge tranquil·litzador de la Moncloa quan afirma, en el seu primer discurs, que “la Constitució no permet ni la secessió ni la independència ni l’autodeterminació”.
Però les invocacions a l’estat de dret i les portes tancades no són suficients per defensar la democràcia, ni a Espanya ni enlloc, perquè el sistema polític també descansa sobre el consentiment dels governats, i el consentiment només s’obté a través de la confiança.
I quina confiança ens ofereix un sistema en què no és que no hi càpiga la independència, sinó que ni tan sols hi cap l’Estatut del 2006, ni hi cap la investidura d’un candidat a la presidència de la Generalitat que ha guanyat les eleccions i disposa de majoria parlamentària? Ni tan sols hi cap una resolució sobre la monarquia al Parlament. Quina confiança ofereix un sistema en què hi ha actors polítics que no necessiten assaltar el poder amb manifestants banyuts perquè poden fer-ho per la porta del darrere?
Després dels fets de Brasília, governs de tot el món es declaren amoïnats pel futur de les democràcies liberals. Si ho estan de debò, que escoltin la gent i els seus malestars. Que entenguin la profunda debilitat que manifesta voler solucionar un problema prohibint un referèndum sobre la qüestió. I, si pot ser, que no presumeixin d’haver tancat en quatre anys un conflicte que, pel cap baix, en fa més de tres-cents que dura.
