10/03/2021

Audiència activa?

3 min
Els Mossos registren les oficines del Barça en la marc de la investigació del Barçagate.
Disponible en:

A banda de les qüestions delictives associades al cas, l'anomenat Barçagate ha permès observar amb una certa precisió la mecànica que regeix l'inframon dels comentaris anònims a internet. De fet, la cosa ha quedat fins i tot quantificada. Resulta que només sis perfils de Facebook, sis, creats per l'empresa I3 Ventures (Respeto y deporte, Sport leaks, Alter sports, Justicia y diálogo, Jaume un film de terror i Més que un club) van generar ni més ni menys que 175.598 fans, 3.748.078 interaccions, 234.088 compartiments i 113.619 comentaris. No és poca cosa, precisament... En tot cas, aquí no ens interessen tant les males pràctiques de l'afer com l'engrescada participació de milers i milers d'usuaris, sense els quals tot plegat no hauria servit de res. Vull dir que la cosa fou engegada presumptament per diversos directius del FC Barcelona en encarregar campanyes de desprestigi a l'esmentada empresa, però els qui la van consumar van ser els mateixos usuaris. De fet, l’objectiu era aquest: cap sorpresa, doncs. 

Tot i que l'expressió ja apareix en alguns papers acadèmics de finals de la dècada del 1970, el concepte audiència activa adquireix protagonisme sobretot a partir del 1994, quan les anomenades autopistes de la informació auspiciades per l'aleshores vicepresident dels Estats Units, Al Gore, van redibuixar el nostre món (és curiós que de la metàfora inicial de les autopistes es passés, al cap de molt poc temps, a la de les xarxes). La idea d'audiència activa implica l'assumpció d'un canvi profund en la teoria de la comunicació clàssica: ja no hi ha ni emissors ni receptors mediàtics purs, sinó una interacció que abans no existia, o bé era molt precària (les cartes al director, etc.). El fenomen és innegable. La seva naturalesa exacta, però, no tant. Caldria matisar moltíssim l'adjectiu activa, entre altres coses. Dic això pensant en un cas com l'esmentat més amunt –el Barçagate–, però els exemples serien infinits. Si em permeten el símil, quan un peix s'empassa l'esquer té una actitud indiscutiblement activa. No l'hi obliga pas ningú. Des de la perspectiva del pescador, és a dir, del qui ha posat un ham dins de l'esquer, la mossegada es percep, però, d'una manera ben diferent... 

Una usuària entrant a l'aplicació de Facebook.

Estic convençut que la majoria dels 175.598 fans dels sis perfils de Facebook que hem detallat abans, els mateixos que van generar 3.748.078 interaccions a la xarxa, no tenien ni la més remota idea d'estar col·laborant, i de franc, amb els interessos personals de determinats dirigents del Barça. De fet, suposo que tampoc no eren conscients d'estar perjudicant –o, si em permeten el llenguatge groller, emmerdant– la imatge pública del barcelonisme i l'honorabilitat de certes persones, com ara Jaume Roures. Però en tot cas, ho van fer. Audiència activa? De debò? En el món predigital aquestes formes de manipulació ja existien, òbviament, però es veien d’una hora lluny. Cadascú es comprava el diari que li venia de gust i, en conseqüència, era mínimament conscient del biaix de cada informació, dels interessos econòmics o polítics de cada editor, etc. No estic dient, ni per casualitat, que aquella fos una etapa idíl·lica de la història de la comunicació. Més aviat al contrari. El tema és potser un altre: el de les falses expectatives dipositades en les potencialitats emancipadores de la interacció plena entre emissors i receptors en el precís context de la comunicació de masses. 

Hi ha, si més no, tres autors que van albirar amb antelació, i amb una exactitud puntualment sorprenent, cap on bufarien els vents. El primer és Alexis de Tocqueville quan descriu la premsa dels Estats Units després de visitar aquell país encara a mig construir l’any 1831. La democràcia a Amèrica continua sent, en molts sentits, un llibre imprescindible. El segon està representat per L’opinió pública, de Walter Lippmann, del 1922: un paper d’una lucidesa més aviat amarga, que encara funciona un segle després. El tercer és La condició postmoderna, de Jean-François Lyotard, publicat el 1979, on el soroll (bruit) és presentat com el peatge inevitable associat a les potencialitats interactives de la digitalització. Un peatge caríssim, tal com veiem, sense anar gaire lluny, en l’episodi del Barçagate...

El soroll distorsionador continuarà? No en tinc cap dubte, però crec que es pot atenuar considerablement tot restringint la impunitat que atorga l’anonimat. Un cop posem la nostra carona al descobert, la temptació de fer campanyes contra aquest o contra aquell altre decau. És tot just llavors quan podrem parlar d’audiències veritablement actives. Ara és una hipèrbole. 

Ferran Sáez Mateu és filòsof

stats