ABANS D’ARA
Opinió 06/08/2021

‘El meu avi’ en el Congrés de Gent Gran (1990)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

Francesc Candel, 1990
2 min
‘El meu avi’ en el Congrés  de Gent Gran (1990)

Article de l’escriptor i periodista Francesc 'Paco' Candel (Cases Altes, Racó d’Ademús, País Valencià, 1925 - Barcelona, 2007) a l’Avui (15-X-1990). Aquest dissabte fa cinquanta anys que es cantava per primer cop a Calella de Palafrugell l’havanera El meu avi, de Josep Lluís Ortega Monasterio (Santoña, Cantàbria, 1918 - Barcelona, 2004), compositor i militar.        

Vaig rebre una carta del conseller de Benestar Social, Antoni Comas. Catalunya, tot Europa, tenia un alt percentatge de població envellida. Aquestes persones es trobaven ara amb una capacitat més gran de continuar fent coses que no en dècades anteriors. Per això havien promogut un pla integral de la vellesa amb el propòsit d’emmarcar les directrius que en aquest camp ha de seguir el govern de Catalunya. Em van invitar com a observador a la sessió de clausura d’aquest congrés. Tenia una cosa important a fer, però la vaig posposar. Quan vaig arribar, parlava el psiquiatre Folch i Camarasa. Home d’una fluïdesa de paraula meravellosa, original i divertit, de cop i volta deia coses en les quals mai t’havies fixat, com ara que els animals prescindeixen dels néts i els homes no. Parlava d’una “nova vellesa”. No és el mateix la vellesa d’ara que la d’abans. Ara s’ha transformat en una nova concepció. Si abans era l’avantsala de la mort, ara ha de ser l’etapa més interessant de la vida. Al cervell hi ha ressorts de felicitat. Una cosa semblant a la morfina ben administrada, les emorfimes. S’han de trobar els nous plaers que aquesta nova vellesa comporta. Segons una dita catalana, com més vell, més pell. No deixem que se’ns encongeixi el cor. Es va ficar l’auditori a la butxaca amb el seu càntic d’esperança, un auditori que omplia la sala del Palau de Congressos de gom a gom. Sabia que hi havia molts vells, però així, en conjunt, notava que n’hi havia molts més. Després va parlar Ortega Monasterio. Va advertir que sabia més de tocar la guitarra i de cantar que no pas de parlar. Tot i això, que bé que va parlar! El problema de la vellesa no és un problema, però l’hem convertit en problema. Ell no el tenia aquest problema. Volia dir moltes coses, amb aquella precisió. No era vell perquè no havia tingut temps de fer-se vell malgrat el pas del temps. Ets vell quan vius d’una pensió, no quan vius del teu treball. La jubilació no és una paraula alegre. No és el mateix el vell rural que el vell urbà. Proliferen els casals urbans per matar la soledat del vell. El vell camperol o mariner està menys sol perquè té la companyia del camp, la muntanya, el mar i el temps climatològic. Es va acomiadar cantant la seva famosa havanera, El meu avi. Les palmes treien fum... Jo vaig anar anotant més detalls entorn del que s’estava dient. L’espai se m’acaba. Les deixarem per a una ocasió millor.

stats