De la balearitat, se n’ha parlat a Mallorca aquests dies com se’n podria haver parlat fa deu mesos. És cert que la qüestió ha vingut vehiculada per la Diada de les Illes Balears (l’1 de març), una espècie d’assaig general de la reclusió dels aborígens recalcitrants en una reserva: els mallorquins hi farem de mallorquins d’antany, ens representarem a nosaltres mateixos tot esperant l’aprovació de les autoritats i la paternal felicitació dels turistes. No sembla que l’essència de la commemoració arribi gaire més enllà, tota vegada que les distincions i els honors que atorga el govern han esdevingut bijuteria administrativa de relleu escàs i valor a la baixa. La simbologia no s’ha sabut manejar amb una mica de criteri, de manera que la Diada és tot just una jornada no laborable -que no festiva- durant la qual uns governants treuen pit en alguns actes tristois, a la vista d’una minsa ciutadania que es pregunta què i per què.
Però, en fi, enguany la Diada ha donat lloc a una qüestió més antiga que l’anar a peu, per més que de vegades tinguem la impressió que no ha passat res abans d’ara mateix -falla la transmissió de coneixements-. Fer-se vell permet acumular experiència, però obliga a amuntegar encara més paciència.
Els illencs o ens sentim balears o hem de prescindir d’aquest sentiment per ingressar en una identitat més àmplia, la dels Països Catalans -per fer-ho curt-. Realment, la balearitat no sembla representable com una gran soca que s’obre en quatre grans branques per assolir l’alçada mítica d’una pàtria. Però a les Balears i les Pitiüses el concepte de Països Catalans tampoc no podem dir que aplegui multituds -i les minories es passarien mesos discutint la naturalesa i l’abast d’aquesta gran proposta unificadora, per arribar a un acord de mínims que comprendria la llengua i potser la cultura com a patrimoni comú.
L’acció ininterrompuda del nacionalisme espanyolista ha deixat en la gent illenca empremtes profundes d’anticatalanisme que s’han multiplicat a mesura que esdeveníem -encara més- una demografia d’al·luvió. D’altra banda, l’organització administrativa de la província no va afavorir, ans al contrari, la bona comunicació entre illencs. I l’autonomia no ha millorat gaire la situació, en conformar-se a actuar a la manera d’una superestructura administrativa aliena a l’acostament de la gent de cada illa.
La política no ha tingut interès a fer país. A les nostres illes no hi ha cap manera de fer país que no passi per la cultura i per unes polítiques que la facin circular per tots els territoris insulars sense solució de continuïtat -i és així com tot pren una altra dimensió-. Rarament l’obra d’un bon escriptor menorquí arriba als mallorquins si no ens és reenviada des de Barcelona, de la mateixa manera que a Menorca es desconeix universalment la pintura eivissenca, tant com Eivissa ignora el teatre que es fa a Mallorca, i viceversa. Les institucions públiques no són gaire conscients d’aquest estat de coses, i si el desinterès general és la raó per mantenir-lo, la indigència pressupostària ofereix un argumentari que és considerat inapel·lable -com si la distribució dels recursos respongués a un fat que els humans no poguéssim corregir.
Aquesta és la situació de mancança greu que els governs balears no s’han molestat a considerar. Cada illa viu d’esquena a les altres. Tradicionalment, i sobretot en matèria d’expansió cultural, Menorca mirava cap a Barcelona i Eivissa cap a València, però ni l’una ni l’altra miraven cap a Palma, que era i és la seva capital. La configuració del món actual ha variat aquesta cartografia i ha ampliat les possibilitats de divulgació de la cultura pròpia o de recerca de fonts de coneixement. La creació de la UIB no ha millorat gaire les coses: és clar que si un jove menorquí o formenterer s’ha de desplaçar per cursar estudis universitaris, l’atractiu de Palma no és comparable al d’altres capitals de l’Estat, d’Europa o dels EUA.
D’altra banda, si la cultura és la base de qualsevol idea de país balear, què diríem de la idea de mínims d’uns Països Catalans. Els ponts són encara molt més insegurs si hom espera que hi transiti una ciutadania no reduïda a quatre gats i el poeta.
Si sense sentiment de balearitat podem assolir o no una ampliació de la nostra identitat no és una qüestió que es pugui desvincular de la cultura. Encara que les nostres illes s’orientin envers una comunitat cultural més rica -els Països Catalans-, inevitablement pel camí cada illa es descobrirà i es reconeixerà en les altres. Un problema de cultura, ja ho deia ell.
