10/06/2016

A les Balears bé, gràcies

2 min

Hi ha una cosa que no hem pogut dir mai els ciutadans mallorquins ni illencs, i és que la nostra circumstància política fos una mica més amable que la de Catalunya o de qualsevol altra comunitat autònoma. Hem tingut governants com Gabriel Cañellas, com Jaume Matas, com Maria Antònia Munar i ja no dic com José Ramón Bauzá. Amb la sola excepció ocasional del president Francesc Antich, que va fer el que va poder però que va acabar com el president Bauzá: al senat d’Espanya, callat i copat. Per fer aquesta feina, francament, no calien tants d’esforços. Durant anys i panys, esmentaves la política illenca i l’únic que podies esperar eren somriures de burla i de commiseració, i d’aquí no sortíem.

Sota la presidència de la senyora Armengol no n’hem sortit del tot, ni tan sols amb el seu mandat conjunt amb la coalició Més, però sí que he de dir que com a mínim ja no fem ni la meitat de riure. Ja no som una caricatura, cosa que s’agraeix, sinó que ens hem convertit en el que es pot qualificar de fenomen: rebem, per part del senyor Montoro, el maltractament fiscal més espectacular de tot l’Estat, superant amb escreix fins i tot el de Catalunya. Un dèficit fiscal del vuit per cent contra un catorze per cent, que aviat està dit. El ministre Montoro ho explica amb el seu somriure cínic de tota la vida, però només es pot dir que d’allà on no n’hi ha no en raja.

Els números a les Illes segueixen sense sortir, entre altres motius perquè és una circumscripció electoral que, a pesar de la seva important contribució al PIB espanyol i a pesar del seu prestigi i la seva repercussió internacional, no ha aconseguit altra cosa que enviar vuit diputats al Congrés i algun expresident al Senat o a la presó, com si fos qualsevol altra comunitat autònoma espanyola. Ara bé, s’ha de reconèixer que sí que hem obtingut una certa estabilitat governamental. No es pot dir que sigui gran cosa, certament, però en els temps que corren ja és notícia. Com diu la dita, bona nit i tapa’t.

A les Balears no podem estar exactament orgullosos dels nostres polítics, excepte quan Mariano Rajoy ens va fer saber que ell volia fer amb Espanya exactament el mateix que Jaume Matas havia fet amb les Balears, cosa que ni el president gallec ha dut a terme acomplidament. Jaume Matas, per cert, va caure pel camí, José Ramón Bauzá es va transformar en senador per seguir cobrant una paga, i aquí no ha passat absolutament res. Però sí que podem dir una cosa, i és que de moment no ens matem gaire, que la coalició de govern entre el PSOE i Més de moment aguanta raonablement, ni que sigui al bany maria, i que de moment no impugnem els pressupostos ni la presidenta no s’ha de sotmetre a cap qüestió de confiança. Algo és algo va dir un calvo quan va trobar una pinta pel desert.

stats