21/11/2017

Barcelona i l’Agència Europea de Medicaments: les lliçons d’un fracàs

2 min

Finalment Barcelona no serà la seu de l’Agència Europea de Medicaments (EMA). Ahir Amsterdam es va imposar en les votacions dels ministres europeus. De fet, la capital catalana va caure en la primera ronda, un tall que només van superar Amsterdam, Milà i Copenhaguen. Tot i que la candidatura catalana mai va ser la favorita, tot el que ha envoltat aquest procés deixa un regust amarg. Només cal veure la pressa que van tenir ahir des del govern espanyol a culpar l’independentisme d’un fracàs que, si té algun responsable principal, és ell.

Que Barcelona era una ciutat ideal i difícil de discutir des del punt de vista tècnic és evident. Que les decisions d’aquest tipus es prenen segons uns altres paràmetres, bàsicament de repartiment entre estats, també. El principal handicap de Barcelona és que Espanya compta ja amb cinc agències europees en el seu territori, i una d’elles, la coordinació de la part europea del projecte ITER per a la construcció d’una central de fusió nuclear, ja és a la capital catalana. En canvi el país que s’ha endut l’EMA, Holanda, només en tenia dues (cap d’elles a Amsterdam), igual que França, Itàlia o la mateixa Alemanya.

Admetem, doncs, que d’entrada l’aposta era molt difícil. Ara bé, hi ha motius per pensar que el govern espanyol no s’ha implicat a fons per defensar una candidatura amb la qual no s’acabava de sentir còmode. Tampoc han ajudat a impulsar les possibilitats de Barcelona les imatges de la repressió policial de l’1 d’octubre, la violència protagonitzada per l’extrema dreta en algunes manifestacions, la fuga d’empreses facilitada a cop de decret, l’aplicació del 155 o l’empresonament de mig govern de la Generalitat. Espanya ha demostrat que no és capaç d’afrontar un repte polític a través del diàleg i ha estat criticada en públic per alguns socis europeus, de manera que era difícil que obtingués les complicitats necessàries.

Al capdavall, per obtenir suports necessites projectar una imatge de fiabilitat i estabilitat, i Espanya no apareix ara com a posseïdora d’aquestes qualitats als cercles europeus. Barcelona, però, ha de continuar impulsant el seu projecte: el de consolidar-se com la metròpoli més important del sud d’Europa, capaç de crear dinàmiques pròpies que superin els vaivens polítics.