Molt bé, Borja Sémper
L’estrena de les llengües oficials (no cooficials, insistim-hi fins que almenys els que en són partidaris deixin de caure-hi) al Congrés va suposar, com és de raó, un maldecap important per a la dreta nacionalista i ultranacionalista. Han estat ja prou comentades les entrades i sortides dels diputats de Vox, que van llençar els auriculars del servei d'interpretació a l’escó de Pedro Sánchez (“instruments d’odi i divisió”, va dir que eren Abascal, com si fossin invencions diabòliques), i el menyspreu dels del PP, que es van guardar molt de fer-los servir, perquè els consideren una humiliació i un símbol d’acatament del xantatge independentista. Així s’ha encarregat d’esbombar-ho, durant dies i dies i per terra, mar i aire, la seva premsa amiga, que no ha estalviat tota mena de penjaments supremacistes contra les “llengües regionals”. Tampoc contra el suposat sobrecost del servei de traducció, 54.000 euros que, de sobte, és un dispendi insuportable per a aquells que justifiquen, impàvids, trames de corrupció com Gürtel, Kitchen o Púnica.
El moment involuntàriament còmic es va produir quan el portaveu del PP, el mai prou valorat Borja Sémper, va decidir utilitzar l’euskera durant un bocí de la seva intervenció, cosa que va provocar la segona deserció dels diputats de Vox, se suposa que indignats davant d’una suposada claudicació de la “derechita cobarde”. Sémper, que és d’Irun i un exemplar decididament representatiu de la tradició de peperos bascos construïda per personatges com Jaime Mayor Oreja, Carlos Iturgaiz o María San Gil, va voler explicar, en unes declaracions posteriors, quin havia estat el vertader propòsit de la seva incursió en l’euskera, que d’altra banda va demostrar que parla de manera prou fluida. Va dir que ho havia fet per demostrar que “l’euskera, el gallec o el català no són patrimoni dels independentistes”. I va afegir: “Són llengües espanyoles”.
Doncs ben dit, Borja Sémper, i gràcies per desmentir una de les fal·làcies principals del nacionalisme espanyol en matèria lingüística: a saber, que el català, l’euskera i el gallec són llengües minoritàries, inútils i semimortes, inflades artificialment per l’independentisme i el nacionalisme, amb gran dispendi de diner públic, només per tenir una altra bandera a la qual aferrar-se. Aquest discurs queda en evidència quan aquestes llengües passen a ser usades oficialment al Congrés. I aleshores Sémper, aprenent de sofista, intenta capgirar-lo: no són llengües “dels independentistes”, són de tots.
Com en tots aquests falsos debats intoxicats, fa una certa vergonya haver de dir obvietats d’aquest calibre. Però certament no: el català no és una llengua d’independentistes, de la mateixa manera que el castellà no és una llengua de nacionalistes espanyols. Ni l’anglès és la llengua dels republicans americans ni dels tories britànics. Bravo pel descobriment, Sémper. La següent passa, entendre que no hi ha llengües superiors ni inferiors a altres.
