Béla Tarr i el xandall de Maduro
El cineasta hongarès Béla Tarr, mestre del cinema europeu, ha mort als setanta anys, una edat prematura (sobretot, en l'època que alguns dèspotes del món, com Putin o Xi Jinping, conversen davant la Ciutat Prohibida sobre la vella quimera de la immortalitat, tan volguda pels tirans). El cinema de Tarr és líric i aspre, visualment hipnòtic i narrativament caracteritzat per un domini magistral de l'el·lipsi i del fora de camp. Les seves històries aparenten sovint ser quasi no-històries, situacions a penes formulades. Però a partir d'uns elements mínims, les seves pel·lícules proposen una mirada dura i, a la vegada, compassiva sobre la humanitat i el món.
A Les harmonies de Werckmeister (estrenada l'any 2000 i codirigida per Ágnes Hranitzky, adaptant la novel·la Malenconia de la resistència del seu bon amic i col·laborador, i recent premi Nobel de literatura, László Krasznahorkai), l'arribada a una petita ciutat d'un circ que exhibeix una gran balena morta serveix de guspira perquè es desencadeni un atac d'ira col·lectiva que deriva en l'establiment d'un ordre feixista. En un moment de la pel·lícula, el protagonista, interpretat magníficament per Lars Rudolph, diu: “Ells pensen perquè tenen por, i qui té por no entén res [...]. Hi ha construcció a totes les ruïnes, un desig de destruir implacable, terrible. No trobem la causa del nostre odi i desesperació. Aleshores ens llencem contra tot, amb fúria salvatge. Destruïm les botigues, ho tirem i ho trepitgem tot, el que es movia i no ens deixava moure”. Etcètera.
Com que diuen que dues notícies separades s'entenen millor juntes, recordem que el xandall que duia Nicolás Maduro en el moment de ser arrestat ha esgotat existències arreu del món. Hi ha un deliri de milions de persones per comprar-se aquest xandall, i encara més després que un d'aquests futbolistes famosos hagi penjat a les xarxes una foto seva amb el xandall posat. El xandall, per cert, es ven per un preu que volta els 250 euros (a qui pagui 250 euros per un xandall, sigui de la marca que sigui, li ha d'agradar que se'n riguin d'ell).
Béla Tarr ha fet la seva obra cinematogràfica tot sol, amb un sentit de la pròpia identitat i independència artística que no necessitava donar lliçons, precisament perquè era genuí. Tenir més o menys reconeixement, ser més o menys aplaudit, ha tingut per a ell, com per a Krasznahorkai, una importància ben secundària, o directament nul·la. Mentre les notícies es fan ressò de la seva mort, apareix el mamarratxo Trump fent imitacions de Macron i insultant els ciutadans de Veneçuela, davant de periodistes i aduladors que es descollonen de riure amb les grolleries d'un delinqüent. Sempre infantil en el sentit més irritant de la paraula, Trump i els seus sequaços amenacen ara Llatinoamèrica, a través de Colòmbia i Cuba, i també Europa, fixant Groenlàndia com a objectiu. La gran balena morta del poble sense nom de Les harmonies de Werckmeister, parenta podrida de la de Moby Dick, es descompon davant de tots nosaltres amb la seva pudor irrespirable.
