La bena abans de la ferida
Un de cada tres nens i nenes a Catalunya viu en risc de pobresa o exclusió social. Dos punts per sobre de la taxa espanyola, que lidera la classificació europea, només per darrere de Romania o Bulgària. La pandèmia ha empitjorat aquests valors, però no ens podem enganyar pensant que, si acaba la crisi, acabarà la pobresa. Massa infants a Catalunya viuen en condicions indignes que determinen no només el seu present, sinó també el seu futur personal i professional.
La pobresa infantil és, fins a cert punt, una decisió política. Que més de 460.000 nens i nenes a Catalunya visquin en llars vulnerables és conseqüència d’una baixa inversió en infància -tant en quantia com en eficiència de la despesa pública-, així com d’una històrica absència de polítiques de família. Però això és només una part del problema, la més visible. Al debat públic parlem fonamentalment del paper de la redistribució, és a dir, de com el nostre estat del benestar pot reduir les desigualtats que existeixen entre famílies. Normalment això es fa a través de polítiques de despesa del sector públic, amb prestacions monetàries o serveis públics com l’educació, la sanitat o els serveis socials.
I un dels aspectes importants de la discussió sobre la redistribució és el sistema tributari. ¿Com podem finançar un estat del benestar que aconsegueixi una reducció real de la pobresa? Un estat que gasti més, i millor, requereix més ingressos. Mesures com l’ingrés mínim vital (IMV) obren la porta a tenir un debat sobre quins impostos volem pagar, i quines contingències de la vida cobrir. Ara mateix tenim un model basat en la solidaritat. En la mesura que aportem al sistema -treballant-, el sistema ens ho retorna en moments difícils -atur, fills, malaltia o jubilació-. Però avançar a un estat del benestar que garantís els drets bàsics dels seus ciutadans, més enllà de la universalitat de la sanitat i l’educació, suposa repensar aquest finançament contributiu.
La setmana passada, en una xerrada organitzada per la plataforma El Día Después, es parlava de pobresa infantil amb un títol interessant: Iguals des del bressol. I es discutia un concepte que a vegades oblidem quan analitzem polítiques de pobresa, la predistribució. La desigualtat no és determinista. S’explica per diferents factors que, en el dia a dia, fan que algunes famílies visquin pitjor que d’altres. Parlem, doncs, de col·lectius, com els joves o les dones, que tenen barreres més grans per accedir a una feina de qualitat. O que l’impacte del canvi tecnològic i l’automatizació afecta més treballadors de baixa formació que els altament qualificats. Tot això fa que, en l’assignació de recursos que fa el mercat -principalment el mercat laboral-, les desigualtats de rendes i ingressos aflorin. I aquí és quan ens referim a la predistribució, és a dir, a com podem reduir, a través de polítiques públiques, les pròpies desigualtats que genera el mercat.
El sociòleg Pau Marí-Klose comentava també en aquesta jornada un altre concepte: la pre-predistribució. És a dir, totes aquelles condicions que cal tenir en compte i que fan possible que moltes persones arribin en una situació d’avantatge (o desavantatge) a l’assignació de recursos que fa el mercat. Per exemple, l’èxit acadèmic determina en gran mesura la feina que farem d’adults, i el que ens pagaran per aquesta feina. Però sabem que el fracàs escolar és, en gran part, cosa de pobres. Els nens i nenes de famílies de baixos ingressos repeteixen curs, i abandonen els estudis, molt per sobre de la mitjana, fins i tot amb coneixements semblants a molts nens de rendes altes que no repeteixen. Els primers tindran, per tant, pitjors feines i salaris, i hauran de confiar en les polítiques de redistribució. La pobresa dels seus pares els condemna a seguir sent pobres.
Una societat que es consideri democràtica ha d’atendre les inequitats que es deriven de néixer en una família o una altra, i corregir així les desigualtats generades pel mercat, abans i després que es produeixin. Acabar amb els alts nivells de pobresa infantil que patim és possible, tenim eines per corregir-la i evitar-la en les seves formes més extremes. Tothom ha de competir per bones feines i bons sous, però en igualtat de condicions, i els nens i nenes de les famílies pobres ara mateix no poden fer-ho. Les cicatrius de la pobresa marquen de per vida. Aquí sí que cal posar la bena abans de la ferida.
