Som o no som país d’asil?

Espanya s'ha convertit en país d'asil encara que sembli que les polítiques encara no ho reconeixen

Aquest dijous, dia mundial dels refugiats, recordarem els més de 68 milions de desplaçats al món, la xifra més alta des de la Segona Guerra Mundial. Parlarem també de països com Síria o el Sudan del Sud i, una mica més a prop, potser també de Grècia o Alemanya. Costarà més parlar dels d’aquí, dels refugiats que ja han arribat i conviuen amb nosaltres. Seguim esperant els que havien de ser reubicats des de Grècia i Itàlia mentre ignorem els que ja hi són. Som o no som país d'asil?

Espanya s'ha convertit en país d'asil encara que sembli que les seves polítiques encara no ho reconeixen. De les 2.588 sol·licituds d'asil del 2012 s'ha passat a 14.881 el 2015, 31.120 el 2017 i 54.065 el 2018. Així, d'estar a la cua, Espanya és avui dia el quart país de la Unió Europea amb el nombre més alt de sol·licitants d'asil. Mentre que el 2015 el 61% procedien de Síria i Ucraïna, el 2017 el 55% són originaris de Veneçuela, Colòmbia, el Salvador i Hondures. La majoria, doncs, arriben travessant l'Atlàntic i en avió.

Amb l'augment de les sol·licituds, les places del sistema estatal d'acollida s'han incrementat proporcionalment: de 930 el setembre del 2015 a 8.600 el desembre del 2018. Però s'ha fet d'una manera reactiva i sense planificació a mitjà termini. Dintre dels ministeris competents (el d'Interior i el de Treball, Migració i Seguretat Social), s'ha crescut amb personal interí, potser amb l'assumpció que el problema passaria. Fora dels ministeris, el creixement exponencial de les places d'acollida ha quedat en mans exclusivament de les entitats socials, i s'ha trencat així l'equilibri que hi havia prèviament entre places públiques i places gestionades per les entitats socials.

Espanya denega tres de cada quatre peticions d'asil

Però, sobretot, el creixement exponencial de les places d'acollida s'ha traduït en llargues esperes per als sol·licitants d'asil. La més dramàtica és la inicial: mentre no es formalitza la sol·licitud (que a vegades pot trigar entre 5 i 6 mesos), no es pot accedir al sistema d'acollida. Aquí és on les demores administratives per part de l'Estat es converteixen en “fores” temporals (del sistema d'acollida, però sovint també dels drets més bàsics) per part dels sol·licitants d'asil. I a les esperes s'hi sumen les exclusions. Amb més sol·licitants d'asil que places d'acollida, es dona prioritat a uns sobre altres. Això implica deixar fora determinats perfils menys vulnerables o aquells que, havent marxat cap a un altre país europeu, han sigut retornats seguint l'implacable sistema de Dublín.

Un cop passades les incerteses electorals, cal una revisió a fons, i això passa per abordar les deficiències del programa d'acollida

I què passa amb aquells que estan a l'espera o han quedat fora del sistema estatal d'acollida? Uns es busquen la vida a través de les seves pròpies xarxes de familiars, amics i coneguts. La resta sovint acaben en situació de carrer. Aquí és on entren les entitats socials de fora del sistema estatal d’acollida i les administracions locals. Mentre que inicialment els sol·licitants d'asil sense accés a l’habitatge acabaven en dispositius de persones sense llar, la tendència (sobretot a les grans ciutats) ha sigut anar habilitant centres específics. Ciutats com Barcelona han desenvolupat programes paral·lels d'acollida, que a més de l'allotjament temporal ofereixen un itinerari per fomentar l'autonomia i la integració. Tot això sense competències i recursos específics i amb escassa coordinació amb el govern central.

La tardor del 2018 va anunciar temps de canvis. Per un costat, el govern espanyol va fer públic un "pla de xoc" per incrementar un 165% el pressupost destinat a resoldre les sol·licituds d'asil i un 27% el pressupost dedicat a l'acollida de refugiats i immigrants. Per l'altre, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid donava la raó a la Generalitat de Catalunya: si bé jurídicament l'asil és competència estatal, l'acollida és una competència de les comunitats autònomes. Aquesta sentència i la denegació per part del Tribunal Suprem de l'últim recurs presentat pel govern espanyol obren la porta a la descentralització del sistema d’acollida.

De moment, però, tot ha quedat paralitzat per les incerteses electorals dels últims mesos. Un cop passades les eleccions, cal una revisió a fons, i això passa per abordar les deficiències del programa. I passa per repensar com construïm una veritable governança multinivell, no només de les comunitats autònomes amb els dos ministeris competents, sinó també de les comunitats autònomes amb les administracions locals i les entitats socials. Només així podrem garantir l'acollida. I només així podrem, a més de ser-ho, saber-nos i fer-nos país d'asil.

Més continguts de