Un blues per a Antonio Baños
Antonio Baños, president fins aquest mateix dilluns del grup parlamentari de la CUP, ha travessat el firmament de la política catalana com una exhalació. S’ha assemblat al bòlid aquell que ens va sobrevolar la passada nit de Cap d’Any, que va aixecar molta admiració però que també va deixar molta gent amb el dubte raonable de si l’havien vist o només se l’havien imaginat.
Deixem la conyeta a banda per valorar el personatge. Ho dic de veritat, em sembla una llàstima que Baños no hagi tingut una vida política més llarga, perquè ha estat (i espero que ho seguirà sent, d’una manera o altra) un actiu ben remarcable per a l’independentisme d’esquerres. El sobiranisme català pot presentar com un triomf el fet d’haver generat dirigents que vénen de famílies de la immigració espanyola i que es diuen Antonio Baños, David Fernàndez o Gabriel Rufián, i que a més són sòlids en els seus plantejaments i els seus discursos. Baños, en concret, ha destacat per ser un home intel·ligent i de maneres exquisides, que expressa les seves postures amb una oratòria ben construïda i des d’un respecte escrupolós a l’adversari, vingués d’on vingués. Va fer una bona campanya, sens dubte, i el veies a les entrevistes o als debats i pensaves que amb aquest home es podia anar raonablement a qualsevol banda.
No deuen haver pensat el mateix, en canvi, dins la seva pròpia organització, que s’ha deixat perdre un bon líder pels motius que ell mateix exposa a la seva carta de dimissió com a diputat. És un escrit ben raonat, però que té l’inconvenient de deixar en evidència l’esterilitat d’una manera d’entendre la política que, per ser suaus, qualificarem d’adolescent. I que Baños s’ha vist incapaç (o incapaça, que diria Anna Gabriel) de compartir. I amb motiu, diríem.
La carta de comiat de Baños m’ha recordat els seus articles com a crític musical, que jo mateix solia llegir amb fruïció a la revista Rockdelux, a El Periódico i a altres mitjans. Escriu bé, en Baños, amb concisió i claredat, i també amb un punt de malenconia que fa els seus textos encara més estimables. En la música és semblant al que ha estat en la política: un home amb idees fermes i amb els peus ben plantats en uns determinats fonaments, però amb els ulls i el cap oberts a opcions i possibilitats inesperades. Eclèctic, per dir-ho amb una paraula en desús. I com que la paraula està en desús, l’actitud que hi correspon també: a la CUP, els dirigents que han defensat la possibilitat d’un acord amb altres forces, singularment amb JxSí, com l’esmentat Fernàndez o el mateix Baños, ja no hi són o hi són en un segon terme. Una formació emergent hauria de preguntar-se com és que crema tan aviat els seus millors actius.
Si no vaig errat, el crític musical Antonio Baños és expert en blues i rock’n’roll. En el dia del seu comiat com a diputat, li dediquem una peça del gran John Lee Hooker: Boom boom. I salut. I que peti el que peti.
