05/10/2022

Bolsonaro i el canvi climàtic

5 min
Una persona oneja una bandera del Brasil durant la campanya electoral.

El populisme reaccionari s'ha convertit en l'obstacle més gran per a les solucions contra el canvi climàtic. Ara que no és possible negar-lo, cada cop més els polítics populistes plantegen dubtes sobre la seva existència i demoren les solucions. Aquest nou enfocament és ple d'insídies. El Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic adverteix que si no comencem a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle mundials en els tres anys vinents, no complirem l'objectiu de l'Acord de París de reduir la temperatura en 1,5 graus. Les tàctiques actuals dels populistes s'estan convertint en una amenaça existencial.

Aquesta tendència és reversible, però tenaç. Després que l'expresident nord-americà Donald Trump desmantellés els compromisos climàtics del seu país, el govern de Biden va trobar la manera d'aprovar fites en la legislació climàtica malgrat els forts vents en contra, però segueix havent-hi oportunitats perquè els populistes s'interposin a les solucions climàtiques. Un estudi recent a Nature mostra que, tot i que la quantitat de nord-americans a favor de les polítiques climàtiques és molt més gran que la dels que s'hi oposen, la majoria creuen que la realitat social al país no és aquesta. Donada aquesta "falsa realitat social", la legislació climàtica promet ser una qüestió divisòria a les eleccions legislatives del novembre.

Potser és més significatiu el cas del Brasil, on el populisme reaccionari amenaça de convertir-se en norma amb Jair Bolsonaro. No és una coincidència que Steve Bannon, l'ex estrateg en cap de la campanya de Trump, consideri les eleccions brasileres com un punt d'inflexió per al sistema internacional. En paraules seves, són "les segones eleccions més importants del món". Les tàctiques a l'estil de Bannon s'han imposat en molts països els últims anys i han enverinat el discurs públic sobre qüestions com la immigració, els drets reproductius i les vacunes.

Hi ha múltiples motius pels quals l'acció climàtica és un objectiu particularment atractiu per als autoritaris en exercici i els que volen ocupar els seus llocs, però cap no té ni remotament alguna cosa a veure amb el clima. El primer dels motius és la percepció dels costos. Tot i que descarbonitzar l'economia i augmentar-ne la capacitat de recuperació serà en última instància molt més barat que cobrir els costos d'una crisi climàtica descontrolada, aquestes despeses queden sempre exposades als atacs de mala fe dels oportunistes polítics.

A més, per desprestigiar les polítiques orientades als pactes internacionals –com l'Acord Climàtic de París del 2015–, els populistes les assenyalen com una abdicació de la sobirania. No sorprèn que l'arquitecte del Brexit, Nigel Farage, s'hagi convertit en agitador darrere d'un referèndum sobre el compromís que va assumir el Regne Unit per portar a zero les emissions netes.

També hi ha una noció simplista de la sobirania nacional en els motius pels quals Bolsonaro s'ha negat a debatre sobre l'Amazones als fòrums internacionals, tot i que el seu paper com a clavegueram de carboni és vital per a la resta del món. Bolsonaro no ha combatut l'activitat delictiva a l'Amazones i això ha permès la destrucció desvergonyida dels boscos, els rius i els pobles brasilers (entre ells, grups indígenes, activistes ambientals i periodistes). Com passa amb altres populistes de dreta, per a ell la sobirania es redueix a reclamar els drets, però negar les responsabilitats que comporten.

Per cinisme o ingenuïtat, els populistes es neguen a reconèixer que reforçar les fronteres dels països no solucionarà els problemes més greus a què ens enfrontem. Això és així en el cas del canvi climàtic i la pèrdua de la biodiversitat, igual que per a les crisis energètica i alimentària d'aquest any, el covid-19 o les dificultats creixents pel deute. Per això l'acció climàtica i el populisme reaccionari poden continuar embolicats durant dècades enmig dels trastorns climàtics, l'aprofundiment de les desigualtats i el desgast del contracte social arreu del món.

Segons un estudi recent de 25 països durant més d'una dècada, els partits populistes de dretes han tingut un impacte sistemàtic negatiu sobre les ambicions climàtiques, i han dificultat encara més el compliment de les metes climàtiques. Com a amfitrió de la Cimera de la Terra el 1992, el Brasil tenia la reputació de líder per crear consensos en les negociacions multilaterals. Tot i això, en uns anys va passar a ser associat amb la volatilitat diplomàtica i la destrucció ambiental.

Si hem de gestionar els efectes cada cop més perjudicials del canvi climàtic, cal que la intel·ligència col·lectiva superi la divisió populista i la desinformació. Alguns països ja estan marcant el camí. A Austràlia, per exemple, els votants van desbancar el govern conservador que havia convertit el seu país en un dels retardats climàtics més obstinats del G-20. I a Eslovènia, van negar a un primer ministre populista un segon període consecutiu quan el seu partit va ser derrotat pel del Moviment Llibertat.

¿És possible que el mateix missatge aconsegueixi adhesió al Brasil? Les enquestes recents indiquen que el 81% dels brasilers desitgen que els candidats presidencials protegeixin l'Amazones i el 65% consideren que aquesta protecció és important per al desenvolupament econòmic. Més del 90% són conscients que el canvi climàtic és una realitat i més del 75% l'atribueixen a l'activitat humana.

Incendi a la regió de l'est de Gippsland, Austràlia.

Com a molts països, els moviments socials s'han organitzat al Brasil en una escala sense precedents. Els grups de l'Amazones —especialment els que representen les comunitats tradicionals, les dones i els joves— encapçalen l'atac i d'altres, entre els quals hi ha membres del sector financer i privat, s'hi han unit.

Bolsonaro, mentrestant, continua mostrant-se hostil davant les ambicions climàtiques i pinta les preocupacions pel medi ambient com una creació sinistra d'interessos internacionals foscos. El que és irònic, esclar, és que els populistes antiglobalistes d'avui depenen de les seves pròpies xarxes solvents transnacionals de propagandistes, donants i companys de viatge. Com ha exposat una investigació recent del New York Times, les empreses energètiques hongareses que es van beneficiar de la venda del petroli rus van transferir una gegantina quantitat de fons a organitzacions benèfiques políticament alineades. Aquests fons després van seguir el camí fins a coneguts presentadors i líders d'opinió conservadors als Estats Units.

Un sistema internacional alterat per les prioritats populistes seria catastròfic per a les societats obertes i les polítiques climàtiques eficaces. Els qui creiem en la ciència, la saviesa de les comunitats locals i el poder de la diplomàcia hem de denunciar aquesta amenaça. Si el populisme es converteix en norma, desbaratarà l'acció climàtica eficaç quan és més necessària que mai. La finestra per evitar conseqüències catastròfiques s'està tancant. Atacar les polítiques climàtiques s'ha convertit en l'objectiu més atractiu per als populistes; els altres ens hem de convertir en els seus adversaris més formidables.

Izabella Teixeira és exministra de Medi Ambient del Brasil i codirectora del Panel Internacional de Recursos. Ana Toni, directora executiva de l'Instituto Clima e Sociedade (iCS), i Laurence Tubiana, exambaixadora francesa de la Convenció Marc de l'ONU sobre el Canvi Climàtic, són coautores d'aquest article.
stats