Ara que arriba Sant Jordi, parlem-ne. Bertold Brecht va tenir a bé d’escriure una obra anomenada Mare Coratge i els seus fills, situada a la Guerra dels 30 anys. La cantinera Ana Fierling arrossega el carro al darrere de la soldadesca, amb els tres fills, i no vol que s’acabi la guerra, perquè, com el senyor Esteve, com La Fabricanta, troba que primer de tot és el negoci. Perdrà els fills i es quedarà sola, però ho patirà? Aquesta és la qüestió de la gran obra.
Si n’explico l’argument és perquè la majoria de periodistes que en parafrasegen el títol no han llegit l’obra ni l’han vist. El fan servir per a històries de superació intrafamiliar. Han anomenat “Mare Coratge” a tal famosa del cor que s’havia divorciat (hi ha diverses associacions que es diuen “Mare Coratge”). Han anomenat “Pare Coratge” un senyor –fins i tot li han dedicat una minisèrie– que es va infiltrar entre toxicòmans. Els llaços sanguinis s’han ampliat, i, així, hem tingut una “Iaia Coratge”, de Chiclana, que va lluitar per la custòdia de la neta. A Antena 3 ens han parlat, també, d’una Germana Coratge, sí. Però fins avui no havia vist el que he vist. Al bar on acostumo a esmorzar els dies que vaig a Barcelona, hi havia un diari, deliciosament monàrquic, que parlava de la defunció del pontífex. El titular era: “Papa Coratge”.
Ah, sí. Papa. Papa Coratge és meravellós, és un saltiró de circ extraordinari. Papa Coratge. I per què no “Papi”? Papa Coratge dedicat al Pontífex és molt millor que Tieta-àvia Coratge. Millor que Nebot Coratge i que Parella Coratge i que Cosina Coratge. Millor, esclar, que Amigui Coratge i, sobretot sobretot, Cunyat Coratge i Tieta Coratge.
