Entra a la botiga d’ungles, que té un nom divertit –en castellà, esclar– i que fa referència al mal nom que pot tenir una madrastra malèfica, amb ungles vermelles com si acabés d’arrencar-li el cor a un pollastre. “Ahir vaig estar plantant pèsols”, s’excusa. Du les ungles “de dol”, que en deien abans: ho havia sentit dir als avis, quan s’anava endolat. “Em podria només arreglar una mica?”, demana. I la treballadora, Yoli, li diu que sí, que i tant, però que primer l’haurà d’apuntar. Ha estat escolaritzada en català i el parla a la perfecció. Els pares de seguida el parlen, són equatorians. Ella va venir a viure a Catalunya als nou anys. Viu a l’Hospitalet, i per anar a Barcelona, explica, agafa metro fins a la zona universitària i llavors autobús. S’hi està una hora, entre tot.
–Oh, quines mans més estressades! –li diu la Yoli.
I tot seguit li pregunta si voldrà crema amb perfum floral, cítric o làctic. La dona el tria cítric i la Yoli ho celebra. Li demana que es tregui l’anell i, pel somriure de la dona, entén que deu ser car. Li comença a amanyagar els palmells, i l’altra, com els gats, s’abandona. Les seves mans a sobre de les d’ella, soroll de rosques de taps que s’obren, el ras-ras de la llima. “La llima te la podràs quedar, perquè sempre fem servir material reutilitzable”, explica, com si li donés una sorpresa, la Yoli. Ella somriu. “Doncs que bé!”, exclama, complaguda per l’alegria, tan pura, de la noia. I tot seguit, sense poder-ho evitar, esclafeix a plorar. “Perdona”, somica. “És que he tingut una nit difícil...”. La Yoli mou el cap. “A moltes us passa”, fa. “Una baralla amb el teu marit, oi?” Li prem, un a un, els dits. “Ni això. Si ens haguéssim barallat... Però per no sentir-me se n’ha anat de casa”, fa, amb llavis de tortuga resignada. “Em puc eixugar els ulls?” I la Yoli diu: “Encara no. Jo te’ls eixugo, espera’t”.
