El botxí quotidià
Nadal és una mala època per a les víctimes dels maltractadors. Com ho són les vacances, els caps de setmana i els festius. Qualsevol situació que obligui a quedar-se a casa suposa un increment del risc de ser atacades. Dones i fills d’homes violents prefereixen les llargues jornades laborals, els dies d’escola, les extraescolars, que tota la vida sigui enfora. Per això quan les inclemències de l’hivern obliguen a buscar recer en el caliu de la llar, la foscor cobreix l’existència de totes aquelles que conviuen amb el botxí quotidià, amb l’absurda quotidianitat dels esclats sense motiu ni justificació. Potser és aquesta la part que té uns efectes més embogidors sobre dones i nens: que la violència sigui gratuïta o que les seves raons no concordin amb la realitat. Un amant imaginari, un gest que és vist com un desafiament a l’autoritat, un detall insignificant que s’entén com un greuge inadmissible i que no sol tenir res a veure amb les intencions de la víctima.
Tanquem l’any com l’hem acabat: amb més dones assassinades per les seves mortals parelles. I ja fa massa que el macabre marcador no s’atura i apareix als informatius com si es tractés d’un fenomen meteorològic. Baixen les temperatures, una dona ha estat assassinada. Sempre em pregunto si el tractament mediàtic de la violència contra les dones té els efectes que esperem que tingui: més consciència social, més empatia cap a les víctimes, més educació i prevenció. Les xifres demostren que, de moment, la sortida a l’àmbit públic d’allò que abans es consideraven els “draps bruts” que s’havien de rentar a casa (reconèixer la veritable dimensió política del maltractament i no reduir-lo a un assumpte merament familiar) no s’està traduint en una disminució dels crims masclistes. També em pregunto si, com es deia que passava amb els suïcidis, les notícies sobre assassinats de dones no deuen tenir un efecte contagi. En tot cas, per a qualsevol que conegui de primera mà aquesta “experiència”, les notícies sobre dones assassinades són un detonant, un element que desperta la memòria mental i física d’una situació de terror continuat, sostingut en el temps, molt semblant a haver viscut una guerra. Amb la diferència que és una guerra que no sembla que s’hagi d’acabar mai i no hi ha cimeres internacionals ni reunions urgents de mandataris molt importants que reconeguin que no es poden continuar perdent tantes vides humanes. Potser perquè, com va raonar Celia Amorós, les dones seguim dins del conjunt de les indiferenciades i encara ara la violència contra nosaltres, de manera conscient o no, és percebuda com un fet gairebé natural.
Confesso que canvio de canal quan parlen de dones assassinades. Sobretot quan és Nadal, quan són vacances o caps de setmana. Ella no és un número, una dada objectiva per ser convertida en eslògan tot buidant les paraules del seu significat real, ella és la por constant, arrelada en el cos i la memòria, tancada sempre amb un franctirador que apunta amb precisió però no saps quan dispararà. Ella és un aïllament més infranquejable que la paret de qualsevol presó que s’hagi construït, l’aïllament de la llei del silenci i de la vergonya. Vergonya de què? De ser víctima? De ser dèbil i no poder-te defensar? D’haver triat malament i que el teu suposat error es converteixi en condemna sense jutge ni advocat? ¿Vergonya que et passi a tu i no a una altra perquè la pau i la felicitat són sempre a casa dels altres? ¿O de tenir, en el fons, alguna tara, algun defecte congènit que et fa mereixedora d’un càstig tan cruel? És aquesta, potser, l’erosió més profunda que produeix el maltractament: redueix fins a gairebé aniquilar-lo qualsevol amor propi que la víctima pugui tenir. I aquesta és la marca indeleble que queda fins i tot molts anys després d’haver sortit de l’infern.
