Cacera del cocodril
[...] La primera vegada que vaig baixar a la vora d'un riu amb cocodrils -mentre els meus companys m'estaven mirant de dalt de la ribera- vaig creure'm fer un acte interessant. La platja era de fang relliscós, i vaig posar una cura extrema a no acostar-me a l'aigua i a caminar amb mirament i zel, dignes de millor causa. Pocs dies després, els quatre catalans de la primera expedició dormien la migdiada damunt l'herba d'una platja de Niéri Ko, com si no hi hagués cocodrils al món. És aquell defalliment de la pròpia vigilància que duu el perill als que corren pels països salvatges. No tota la culpa de les desgràcies ha de donar-se a les feres, ni, en el cas especial de què parlem, als pobres cocodrils.
Pels negres que mengen cocodril, aquest animal és a la vegada botxí i víctima, devorador i devorat, i aquesta doble posició des de la qual se'l miren fa prodigiosament complexa llur actitud davant de l'animal. És una barreja d'odi i de tendresa, de por i de gana. Quan l'imaginen nedant entre dues aigües, amb el seu lliscar inquietant i traïdor, el tenen per bèstia enemiga i digna de la còlera del cel. Quan, en llur imaginació, s'hi representa el cocodril a la brasa, voldrien veure'l créixer i multiplicar-se a milions, i ésser-ne sempre voltats abundantment. Els caçadors negres us exciten sempre a donar la mort al cocodril. Així pensen castigar les morts que l'animal ha fet i, al mateix temps que la justícia, satisfer llur immensa, infatigable i mai vista golafreria.
Matar un cocodril és la cosa més fàcil d'aquest món..., si el toqueu al bon indret. Això darrer ja no és tan fàcil, afegint-hi que el cocodril és covard i murri i s'esquitlla ràpidament. Endemés, és inútil tirar-li si no és fora de l'aigua, perquè, fins mortalment tocat, s'enfonsa dins el riu, i no sura un cop mort, sinó que és arrossegat pel corrent i roman al fons fins que arriba la completa putrefacció del cadàver. Hi ha, doncs, una bona manera de caçar el cocodril i una altra de dolenta. Tractarem aquesta qüestió que ha estat força negligida al nostre país. [...]
Nicolau Maria Rubió i Tudurí 1926
