Les paradoxes de l’artista Ramon Casas (1932)
Peces històriques
De l’article del crític d’art, dibuixant i pintor Feliu Elies, ‘Joan Sacs’ (Barcelona, 1878-1948), a Mirador (10-III-1932). Ahir va ser el 160è aniversari de la naixença de Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932), pintor, dibuixant i cartellista. Vinculat a l’impressionisme, Casas va ser un dels impulsors del modernisme, junt amb un altre artista coetani, Santiago Rusiñol. La vida i obra de tots dos s’associen a una època genuïna de la història cultural catalana arrelada a la memòria col·lectiva.
Fou un artista importantíssim, un dels primers en el nostre art modern. Però això només ho reconeixia la gent profana, sobretot la gent de posició que el volia i el pagava a preus alts. La gent intel·ligent n'abominava, el menyspreava i l'oblidava... acarnissadament. La gent profana, però, tenia raó en admirar Ramon Casas, i la gent intel·ligent tenia culpa –grossa culpa– en menysprear l'art d'aquest artista. ¿Com s’explica aquesta paradoxa en l'estimació de l'art de Ramon Casas? Al nostre entendre s'explica per les raons que donarem a continuació, després de constatar que en un principi Casas bé conegué la celebritat entre els més exigents conreadors de l’art i de la crítica artística, entre aquests elements principalment; però aquesta voga fou efímera; de seguida, i per tota la vida, Casas fou repudiat per aquests elements que representaven l’art jove, la renovació, la màxima ambició artística. El relatiu descrèdit de Ramon Casas degué pervenir del desdeny que el gran artista sentí, i no s’amagà d’expressar, envers les noves promocions. Casas havia deixat d’ésser jove i (gest inhumà gairebé indesarrelable en els homes) n’estava ressentit contra els joves precisament. En realitat Ramon Casas sempre fou un esperit jove. En parlar ara de joventut ens referim a l’esperit innovador, revolucionari o bé avantguardista... L’art de Ramon Casas, que, en acabar el segle XIX feu, junt amb l’art de Santiago Rusiñol, un gran efecte de renovació, aviat es classificà en l’art enraonat per raó de les tendències postimpressionistes que s’estalonaven. Els joves es venjaren del menyspreu massa explícit de Casas bo i menyspreant-lo a ell amb una no menor publicitat i amb unes tals perseverança i extensió que la fama de Ramon Casas quedà limitada a aquella esfera social que sentia els mateixos repudis artístics. Altrament, Casas era un temperament obert a tota novetat: era el gran dandi innat, sense esnobisme; l’introductor de totes les novetats substancioses, l’europeista actiu. Ramon Casas fou certament un egoista i un sensual. Però s’ha de saber i entendre que la majoria dels nostres grans pintors foren també grans sensuals: Martí i Alsina, Simó Gómez, Nonell, Canals, Llimona, Escobedo, foren així; i probablement aquest sensualisme fou un dels principals factors de la potència pictòrica de tots ells. També cal tenir en compte que l’egoisme de Casas no fou una forma innata i irreductible del seu caràcter. En venir per segona vegada de París, el nostre artista es proposà actuar ben altruistament, i, per tant, feu mans i mànigues secundat per Miquel Utrillo, per elevar el nivell artístic i la cultura general del nostre poble. Fou en efecte Casas qui edità l’aleshores espiritualíssima revista Pèl & Ploma i després l’encara més important revista Forma, on enterrà molts diners i on conegué les amargors que el feren esquerp i les que el portaren al seu voluptuós retraïment, on s’aclofà i on la seva pintura s’adormí. La pintura de Ramon Casas és en gran part alguna cosa de bo: un gran valor, no solament català, sinó mundial. [...]
