Caceres al riu Gàmbia (1923)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDel relat, amb tocs irònics, de Nicolau M. Rubió i Tudurí (Menorca, 1891 - Barcelona, 1981) d’ara fa cent anys a 'D’Ací i D’Allà' (III-1923). Reportatge signat també per Josep Botey, Raimond Duran i Ferran Rubió, amb fotos de caceres que fascinaven a l’elit del Noucentisme cosmopolita. L’arquitecte Rubió i Tudurí era un home de món culte i polifacètic: urbanista, dissenyador de jardins, periodista.  

Quan hem tornat de l’Àfrica, algunes persones, generalment discretes, ens han fet una curiosa pregunta: –Diguin, diguin. ¿És gaire fàcil de matar un hipopòtam o un cocodril? El més brau caçador de feres resta aturat davant la pregunta. ¿Com quedarà menys malament, menys inflat, i menys presumptuós? ¿Si respon que és molt fàcil o bé que és difícil? Provem de contestar, amb el menor perjudici per a tots, indicant planerament per quines manyes, quatre barcelonins han pogut arribar a tret d’aquestes bèsties. La primera habilitat necessària, per anar a caçar als tròpics, és la d’imaginar que semblant cosa és possible. Després, cal decidir-se al viatge, lo qual és un àrdua feinada, i molts presumptes expedicionaris dilapiden la flor del coratge llur en decidir-se, i, un cop decidits, no els resten energies per al lleu esforç de prendre bitllet. [...] Ja som al campament del Nieri-kó, un modest tributari del riu Gàmbia, i això és molt. [...] A les sis del matí, ens alcem, a caçar. D’entre les palmeres puja al cel una llum blanca i rosa. [...] Del cocodril en direm algunes paraules, ja que s’ho mereix. En matàrem de més de tres metres de longitud (foto del trasllat d’un exemplar al campament). Els negres mengen cocodril, però, quan aquest arriba a tenir l’edat d’haver menjat home, el negre mostra certa repugnància de tastar-lo. No obstant, un dels que nosaltres matàrem, un cop ja havia estat declarat “menjador d’homes”, fou desqualificat d’aquesta prerrogativa, i els negres, havent-s’hi repensat, se’l devoraren, prèvia una cocció de tres dies. Peix menja peix, dirà més d’un filòsof. És, altrament, una vetusta idea la de la dificultat de travessar d’un tret la pell del cocodril. Actualment això és un joc, per a les armes modernes. La dificultat consisteix en deixar-los morts en sec, car, com que estan vora de l’aigua, fent la becaina damunt la vorera del riu, el més petit moviment d’agonia els fa caure i els duu dins el corrent, on es perden. En aquestes caceres passàrem un parell de setmanes vora el Nieri-kó. D’allí anàrem a visitar al “chef” indígena de Dialakoto, que ens rebé amb moltíssima cortesia i amabilitat, de la qual ens és grat remerciar-lo públicament des d’aquestes planes de la revista. Amb ell planejàrem un nou viatge, sens dubte més llarg i més ambiciós. Parlant d’aquesta propera expedició, partírem del campament, férem centenars de quilòmetres en camió, reférem vuit dies de mar, parlant-ne sempre i, per Marsella, tornàrem a Barcelona. I aquí encara en parlem, i no ens sabem estar, de vegades, de fer una visita als lleons del Parc i de lamentar plegats el nostre lamentable engabiament.