14/07/2021

¿Calen uns Jocs Olímpics Barcelona-Pirineus?

3 min
Els Jocs Olímpics d'Hivern de Pyeongchang 2018

La candidatura per als Jocs Olímpics d'Hivern Barcelona-Pirineus 2030 ha rebut el suport del Parlament de Catalunya, amb 71 vots de PSC, JxCat, Cs i PP, 20 en contra (CUP i Vox) i 43 abstencions (ERC, comuns i dos no identificats). Emergeix, doncs, com a tema de debat del pròxim curs polític. Inevitablement, els dos anys de temps assignats a la taula de diàleg posaran un parèntesi (només de dos anys?) al debat institucional sobre la independència. Caldrà omplir el buit amb altres qüestions; tanmateix, que una de les preponderants sigui aquesta podria no ser una bona idea.

El Jocs de 1992 han deixat a Catalunya la memòria d’un esdeveniment transformador, generador de canvis i oportunitats; amb aspectes positius i negatius –com tot–, però amb un balanç general favorable. Ara bé, és poc conegut que l’impacte general positiu del Jocs de 1992 ha estat l'excepció –no la regla– en la història dels Jocs des de Mont-real 1976, tant d’estiu com d’hivern. I va anar molt lligat a l’operació de transformació urbanística i obertura de la ciutat al Mediterrani. Un cas ben singular, i difícilment repetible.

Cal analitzar una mica els beneficis i costos que es poden esperar de l’organització d’uns Jocs. Es poden resumir en tres categories de cada. Pel que fa als costos: els d’infraestructures de transport i equipaments residencials per allotjar esportistes i espectadors presencials; equipaments específics requerits per a la celebració de les competicions; i els costos de gestió dels Jocs, d’inici a final. Pel que fa als beneficis, es poden sintetitzar en la despesa dels turistes mentre duren els Jocs, el llegat de les inversions efectuades a propòsit dels Jocs, esportives o d’altres; i finalment (ep!, si surten bé) l’intangible que suposa haver fet "les coses ben fetes" –per llegir més a fons, vegeu l’article de Baade i Matheson "Going for the gold: the economics of the Olympics", a Journal of Economic Perspectives, 2016. 

Encara no sabem quin seria el cost en inversions dels Jocs Olímpics d’Hivern 2030. El llegat de les propostes formulades en l’anterior ocasió en què la Generalitat va plantejar aquest projecte, entre 2013 i 2015 (llavors va ser aturat per la negativa de l’Ajuntament  de Barcelona), és el d'inversions milmilionàries en infraestructures i equipaments destinats a ser infrautilitzats un cop celebrats el Jocs (si és que haguessin obtingut un grau raonable d’ús durant la seva durada). Quin serà ara el plantejament? 

No podem saber el que passarà; sí, però, quin ha estat el resultat dels Jocs d’Hivern celebrats en les darreres dècades. Des dels més modestos de Salt Lake City (EUA) el 2002, amb més de 2.000 milions d'euros actuals, passant pels més de 40.000 milions de Sotxi (Rússia) el 2014 (tota una ostentació de riquesa de Putin), fins als darrers del 2018 a Pyeongchang (Corea del Sud), que van costar 11.000 milions. En tots els casos, costos finals molt superiors i ingressos molt inferiors als previstos. En cap cas els beneficis –ni a curt ni a llarg termini– van arribar a compensar els costos. Per exemple, a Vancouver 2010 els ingressos obtinguts van ser de 1.300 milions d'euros, mentre que els costos per als organitzadors van ser de 6.300 milions.

Una cosa, per tant, podem donar per segura: si s’organitzen els Jocs d’Hivern Barcelona-Pirineus 2030, els costos seran molt més alts dels anunciats, els ingressos menors i l’impacte econòmic substancialment més baix que el que preveuran els estudis amb tècniques input-output, que encarregaran els promotors del projecte per confirmar la seva bondat. En el cas –ja s’ha dit abans– més modest per cost, els dels Jocs de Salt Lake City, es van arribar a crear entre 4.000 i 7.000 llocs de treball temporals, per un any (les previsions eren crear-ne 35.000!), amb un cost de 250.000 euros de subsidi federal per lloc de treball temporal. 

Pel que fa als beneficis a més llarg termini, no hi ha resultats destacables... o més aviat sí. La millora en imatge i coneixement com a destinació turística de seus com Calgary (Canadà, 1988) i Lillehammer (Noruega, 1994) es va esvair en molt poc temps. De fet, un any després de la celebració dels Jocs a Lillehammer havia fet fallida quasi la meitat de la nova capacitat hotelera instal·lada.

Els Jocs d’Hivern 2022 se celebraran a Pequín, en una Xina delerosa de mostrar el seu poder al món. Els de 2026, a Milà-Cortina d’Ampezzo. En ambdós casos, ciutats que havien iniciat tràmits de candidatura es van retirar per l’oposició en votacions o referèndums locals (Oslo, Cracòvia, Munic...). La popularitat d’assumir l’organització de Jocs Olímpics va a la baixa entre els països més desenvolupats, i s’ha invocat la necessitat de molta més moderació en els costos. 

Ara, a Catalunya, en lloc de començar la casa per la teulada presentant una candidatura improvisada i mal fonamentada, els ciutadans mereixem informació clara i creïble sobre costos i beneficis d’aquest projecte. I poder fer valdre la nostra veu en la decisió que s’adopti. No seríem els primers –comparats amb països amb millor governança–, però evitaríem ser els darrers.

Germà Bel és economista
stats