07/10/2022

Un camí entre Andorra i el Japó

4 min
La població total dels diversos països presenta evolucions diferents.

Estem acostumats a identificar el creixement econòmic amb la prosperitat i la falta de creixement amb problemes. Ara mateix, per exemple, estem preocupats perquè la política antiinflacionària i la guerra a Ucraïna frenaran el creixement del PIB. No obstant això, constitueix una obvietat que no totes les maneres de créixer són equivalents.

Per exemple, Andorra i el Japó són dos països que han crescut molt; concretament, en els últims 40 anys les seves economies respectives s’han doblat. Ara bé, si en comptes de mirar com ha evolucionat el que produeixen (el PIB), ens fixem en quant toca per persona (el PIB per càpita) veiem de seguida que ho han fet de manera molt diferent.

A cada japonès li toca ara el doble que fa 40 anys; en canvi, als andorrans els toca el mateix ara que aleshores. L’explicació d’aquesta diferència és elemental: la població del Japó és gairebé la mateixa ara que l’any 1980 i, en canvi, la població andorrana s’ha multiplicat per dos. El patró de creixement del Japó ha consistit, doncs, a augmentar la productivitat d’una població constant, mentre que el patró d’Andorra ha estat augmentar la població mantenint la productivitat constant. No ens ha de sorprendre, doncs, que al Japó hi hagi tants robots i a Andorra tan pocs.

Cal dir que aquests patrons no tenen res a veure amb la fertilitat, que és mínima tant en un país com en l’altre. Podem dir simplistament que el Japó ha substituït els infants no nascuts amb robots i Andorra els ha substituït amb immigrants.

La major part dels països que van econòmicament bé se situen en algun punt intermedi entre aquests dos extrems.

Considerem el cas de les Balears. Si mirem el que hi ha passat en els últims 40 anys veurem que se situa al mig: l’augment de la seva economia (que ha estat prodigiós, ja que no s’ha doblat sinó que s’ha gairebé quadruplicat) s’ha dividit a parts iguals entre augment de població i augment de PIB per càpita: els balears són ara molts més i toquen a molt més. Pel que fa al cas català, en els últims 40 anys l’economia s’ha doblat (com al Japó i com a Andorra), i el creixement s’ha dividit d’una manera més japonesa que andorrana: som bastants més i toquem a molt més.

Ara bé, les coses canvien si ens fixem només en la segona meitat del període considerat: entre el 2000 i el 2019 (evitant, doncs, la distorsió de la pandèmia). En aquestes dues dècades, el patró de les Balears ha estat idèntic a l’andorrà: la població ha crescut un 45% (que és molt en només 19 anys) però, en canvi, el PIB per càpita no ha crescut gens. Els balears són bastants més ara que al 2000, però toquen al mateix que aleshores. Resulta curiós comprovar que Catalunya també ha seguit el patró andorrà en el que portem de segle XXI: som bastants més que al 2000 i toquem pràcticament al mateix. En canvi, els bascos segueixen ara un patró japonès: són els mateixos i toquen a més.

Cadascun d’aquests dos patrons té els seus avantatges i els seus inconvenients. El benestar material dels japonesos ha augmentat molt més que el dels andorrans, però la gent gran japonesa no tenen qui la cuidi, mentre que això no és cap problema a Andorra. En general, el patró andorrà proporciona la mà d’obra que permet gaudir de certs luxes que no estan a l’abast de la major part dels japonesos perquè –com l’atenció a la nostra gent gran, el servei domèstic o els productes agrícoles quilòmetre zero– es basen en una mà d’obra abundant i barata. Per contra, aquest patró està associat inexorablement a un problema que ara ens preocupa molt: l’habitatge.

La carestia d’habitatge és un problema complex, però que indubtablement està vinculat al creixement de la població. Considerem el cas d’Eivissa, on la seva virulència és tan extrema que no és insòlit que treballadors temporers es vegin obligats a dormir dins de vehicles durant la temporada alta. A molts visitants i a molts eivissencs ens molesta comprovar que el ciment va tapant progressivament el paisatge, però només una construcció massiva i permanent és compatible amb un patró de creixement que consisteix a incorporar cada any més i més treballadors per atendre més i més turistes i més i més jubilats. Per això també l’habitatge és molt més barat a Bilbao que a Barcelona (un 25% de mitjana) malgrat que els salaris hi són més alts (un 8% de mitjana).

El patró andorrà –el nostre– té guanyadors i perdedors, i els propietaris d’immobles en són els grans beneficiaris. Només cal imaginar les fortunes fetes a Andorra transformant els estrets fons de les valls en solars densament edificats.

Com que cada país segueix el patró que decideix, no aniria malament que els que ens lideren ens expliquessin quin model de creixement persegueixen les polítiques que tan sovint ens presenten com si fossin les úniques sensates. “Jobs, jobs, jobs”, per exemple, significa “patró andorrà”.

Miquel Puig és economista
stats