20/06/2021

El camp base

4 min

La història del pensament occidental comença fa 2.700 anys a Grècia. Es vol entendre la realitat, d’aquí la metafísica, “més enllà de la física”. A partir d’aquí es planteja què hem de fer per ser feliços. Es basteix un codi de conducta que proposa el respecte per l’altre per trobar la felicitat. Aquesta és la moral de Sòcrates. En el llit de mort, després d’haver pres la cicuta per suïcidar-se a què havia estat condemnat “per corrompre els joves” -iniqua acusació-, recorda que li deu un gall al seu veí, i no pot morir sense tornar-li el que li deu... “Critó, li devem un gall a Esculapi, no t’oblidis de pagar-li”.

L’hel·lenisme porta a conceptualitzar la recerca de la felicitat des d’òptiques diferents. Ja no importa entendre la realitat, sinó ser feliç, l’estoïcisme i l’epicureisme. Saber viure amb límits. L’argument contrari serveix, pres a la inversa, per demostrar el mateix: si no hi ha límits, l’home es perd, víctima de si mateix. La voluntat de poder, saciar les passions, no el fa feliç, perquè com més es té més es vol, cercle viciós de l’ambició insatisfeta.

La metafísica limita la realitat per poder-la entendre millor i, amb l’empirisme britànic, Locke, Hume i Berkeley, es focalitza el pensament en el que els sentits perceben. “Resolguem els problemes que ens afecten cada dia tant en el camp físic com en el social, només això”. Més tard arriben els racionalistes, que diuen que el que perceben els sentits pot ser motiu d’error. El que importen són els raonaments, les deduccions i les inferències suportades, Descartes, Leibniz i Spinoza. Es pot viure fora de la realitat física i submergits en la “realitat de les idees”.

Kant intenta fer-ne la síntesi a través d’una moral superior i exterior a l’home. És el Romanticisme el que denuncia que l’autolimitació imposada des de Grècia és un artefacte que ens impedeix veure la realitat en tota la seva complexitat, un artifici limitador que només serveix per explicar-nos a nosaltres mateixos la realitat. El Romanticisme era sentiment i passió... Nietzsche declara que la veritat racional de Sòcrates és una il·lusió perquè parteix del fet que tot el que existeix es pot conèixer a través de la raó, és a dir, que les coses acaben on acaba el seu coneixement racional, i això és estrictament fals. “En definitiva, la veritat objectiva de la ciència és en realitat una ficció, mentre que la veritat subjectiva de l’art és capaç de mostrar-nos la veritat. L’optimisme de la ciència és nihilista, però el pessimisme de la tragèdia grega és una afirmació de la vida”, diu Antoni Llácer en relació a Nietzsche. L’afirmació que Déu ha mort, la més important del filòsof, no significa que es perd la fe sinó que desapareix la referència, la talaia des d’on observem el món, que ens dona sentit a nosaltres mateixos.

És una paradoxa que per a alguns, com Nietzsche, el racionalisme acabi portant a un estat superior d’impressions i irracionalitat... i per a altres, com Heidegger, a una conceptualització extrema que elimina les referències ètiques, l’ésser i el temps.

És indubtable que les múltiples derivades del racionalisme, un invent germànic, ens han portat a justificar l’injustificable des d’una òptica basada en essència en el raonament. La utilització simplificada d’aquesta complexitat ha justificat els disbarats més extrems. L’exemple de Nietzsche i el nazisme. Alemanya, a partir del segle XIX, sempre ens ha complicat la vida als europeus.

Aquesta dicotomia entre realitat “física” i realitat de les “idees” ha estat sublimada pel cristianisme, que l’ha posat en un ordre de superioritat i dependència, que és més apriorística que basada en realitats, però està profundament arrelada en els conceptes de cos -imperfecte, limitat i mortal- i ànima -perfecta, il·limitada i immortal.

Les idees sobre realitats socials, conceptes polítics, beuen d’aquests principis. El perill de la conceptualització de l’absolut i la passió romàntica porten a la sublimació de les idees i a la seva conversió en transcendents, indiscutibles, perquè des del concepte esdevenen dogma.

Els “principis”, entesos com a dogmes, són perillosos, perquè són intocables. Es pretén que la vida i la societat s’articulin al voltant seu. Després de les dues guerres europees al segle XX es podria pensar que Europa estava vacunada contra aquests extrems. Dues generacions més tard som allà mateix, no hi ha solució. És una ironia que els principis presentats per ells mateixos com a eterns -Hitler i Trump-, la pàtria, la supremacia de la raça i “el nosaltres per sobre dels altres”... es presentin sempre sobre un mar de mentides. Havíem pensat que la pèrdua de rellevància dels conceptes transcendents, de les religions, del marxisme, del feixisme... faria perdre força a aquesta manera de relacionar-nos, però ja es veu que no és el cas.

L’empirisme britànic és superior al conceptualisme francès i al racionalisme alemany. La lliçó que se’n deriva és que és millor no arribar tan al fons de les coses perquè la derivada segona permet sempre veure-hi més que si ens quedem a la primera, però el perill de perdre contacte amb la realitat és també més gran i pot portar, de fet porta, a conseqüències funestes. Els alpinistes saben que perdre el contacte amb el camp base és un perill, un perill de mort.

Enginyer
stats