Campanes que sonen i tomates que no suquen
Hi ha un subgènere autòcton i clàssic. Com els americans tenen les pel·lis d’adolescents de high school furgant-se el nas mentre inhalen cola industrial una nit suada d’estiu per convertir-se en una destral humana espasmòdica que assassina tots els gatets del barri suburbà canicular ara tenyit de sang barbacoa felina, els catalans tenim els nostres subgèneres tipus Sé el que vau fer el darrer estiu. Per exemple, els tocacampanes. Els tocanassos, tocapebrots, tocacollons. Els toca-tot-perquè-em-dona-la-santa-i-reial-gana. Els sentiu?
L’altre dia passaven a Banyoles la pel·li aquella de soc turista i vinc a un pis turístic i em molesta que les campanes de l’església repiquin. I es va fer el sant silenci etern. Es veu que hi ha gent que queda traumatitzada de per vida i post mortem per això. Es parla de mutacions d’aquest tipus de personal que acaba convertit en éssers de bestiari maligne i pudent d’abocador de residus postnuclear per culpa de les campanes. Terrorífic. Esfereïdor. Cal tenir cura, no fos cas que causem malalties mentals i carnals als nostres compatriotes i ens portin als tribunals i a indemnitzar-los amb pedaços de PVC a clíniques de cirurgia plàstica i de lobotomies take away. Són les campanes, les granges, els animals, les fonts, els carrers, les places, el cel, el sol, la presència, l’existència... Tot els molesta. Tot els emprenya. Tot els fot nosa. Tot. Així per què hi aneu? Per què aneu on aneu? Per què ho feu? És això i allò. Tot forma part de la mateixa pandèmia vírica de zombis tocatot al cub botó atòmic. Estem acollonits 9 a l’escala de Richter Ruqueria Socialitzada. Fot por, eh?
Ai, mireu, l’altre dia el cuiner Quim Monzó ens engaltava aquest plat amb una piulada ben amanida: “Primer matí al bar on esmorzo quan estic de vacances. Demano anxoves amb pa amb tomata. La tomata era d’aquella triturada amb minipímer i untada amb pinzell. Gresol de Catalunya, en deia Josep Pla”. Un subgènere clàssic, original. No ja de l’estiu de pseudotomaquera, que veurà i tastarà com hòstia en boca, manta terrícola sigui turista o lampista, sinó de tot l’any, de tota la vida segle dT (després de la Tomata). Avui el pa amb tomata és això: no pa amb tomata. No res. Nihilisme fruiter. Avui la tomata pot ser un consolador ratllat amb encenalls de farsa cultivada al camp de l’analfabetisme. O el més generalitzat: tomates que no suquen. Perquè, amics, amigues i microbis en règim d’acolliment, les tomates no suquen. Res suca. No n’hi ha per sucar-hi pa. Ni melindro. Ni res.
Les tomates no suquen. No són vermelles, ni verdes, ni fosforescents. Les tomates estan fetes de llumets de neó i ballen la conga. Les tomates poden ser tot. Tot el que tu vulguis, fillet meu del meu cor, perquè res et traumatitzi. No volem dolor gratuït. Stop traumes. Alliberem les campanes de l’opressió dictatorial sonora. Deixem que les tomates surtin de l’armari de l’esclavitud i es transformin en llops vegetarians, vegans, amistosos, dòcils, simpàtics i harmònics amb la mare terra i el pare sol i la tieta que fuma farigola. La fi del món està arribant amb un cavall alat patrocinat per la droga, la mandanga, el narcòtic dels nostres dies: la negació de la realitat. No, diem no a la realitat. Les coses són com nosaltres volem que siguin, no com són. No mos fareu combregar amb la realitat. Tots contra les campanes, les tomates, les vacunes... Contra tot. Hiroshima, mon amour. Pitgem el detonador. Terroristes contra la realitat. Inhumans. Moribunds. Zombis. ¿Té sentit la vida si les campanes no sonen i les tomates no suquen? Doncs no. Lluitem, combatem, acabem amb la invasió extraterrestre. Fora marcians de la Terra. Marxeu al vostre planeta. Sense oxigen, sense res. A ser el que sou: res. Només una pel·li d’homenets incolors, inodors, insípids. Selenites de no pa sucat amb no oli.
