Els cargols de casa nostra
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Fa pena de constatar que els organismes oficials agrícoles i d’economia negligeixen aquest assumpte de tanta importància com són els cargols catalans. A França estan a la que salta pel que respecta a tota mena d’iniciatives destinades a trobar solucions al problema econòmic. I fa poc la premsa de gran tiratge s’ha fet ressò dels treballs de recerca sobre els cargols fets per l’Institut d’Investigació Agronòmica de la Universitat de Rennes, antiga capital del ducat de Bretanya [...] A França el cargol és negoci. I fort. I malgrat això, no dóna 1’abast a la demanda i ha d’importar-ne. Cada any es recullen al país unes 40.000 tones del tipus més corrent anomenat “petit gris”, excel·lent per a la gastronomia i l’any passat calgué importar-ne 7.000 tones [...] A París i a Marsella hi ha empreses d’import-export de cargols [...] L’Institut de Rennes té un objectiu concret: establir un programa de cria industrial del cargol per fer-lo conèixer als pagesos del país a fi d’arribar a satisfer la demanda nacional i, si pot ésser, exportar el remanent i engrossir el capital de divises. Els agrònoms bretons estudien el medi ambient de l’animal, els aliments, la reproducció en gàbies espaioses i ventilades, la durada de la incubació dels ous, la creixença i l’engreixament, la creació de “temporades” artificials, la tria dels reproductors, etc. Es vol arribar a definir uns mètodes de cria, senzills i econòmics, a l’abast de tots els pagesos, per tal que trobin en la venda dels cargols un suplement important a llurs rendes. I pensar que quan jo era una criatura de 8 anys, una colla de vailets de Les Penelles, de Bellmunt i de Castellserà, ja presentíem el negoci dels cargols. I d’això fa setanta anys, setanta, que aviat és dit. Ja sabíem, perquè ho havíem après de la natura, que els cargols bovers de l’Urgell eren, no solament excel·lents a la brasa, amb all-i-oli, i a la cassola, amb ceba i tomata, sinó bons per a la salut com a aliment i com a fortificant. I a l’estiu, quan havia plogut, n’omplíem sacs. I els fèiem dejunar quinze dies tenint-los tancats dins del sac perquè no s’escapessin. I organitzàvem curses de cargols, sí senyors, curses de velocitat i cadascun de nosaltres tenia el seu equip que no era de fórmula 1, sinó de fórmula 5, amb prohibició de fer trampa posant fulles d’enciam al davant dels corredors. [...] A l’Urgell els bovers eren tan abundants i tan grassons que la cria artificial s’abandonà per innecessària. Tanmateix, el Sant Home de Les Penelles ja havia descobert (i aquest és un detall d’or) que la incubació és de tres setmanes i que en cinc o sis mesos, el bover es transforma en adult i treu unes banyes de Miura. Catalans no us adormiu. Penseu que el nostre país té un tresor que en dos anys us pot enriquir i convertir la balança de pagaments de l’economia catalana en una glòria nacional.
