Temps de resistència

“Hi ha dues maneres de viure”, li va dir Pere Portabella un dia a la seva filla, quan era una adolescent: “Sense córrer riscos, o corrent-ne. La primera és més tranquil·la i la segona és més dura, perquè és possible que et trobis que t’han deixat sol. Totes dues maneres són correctes, però si al final de la teva vida poguessis convertir-la en una corda i estirar-la, veuries que havent viscut els mateixos anys, aquella persona que ha corregut riscos ha viscut el doble”. L'hi vam sentir explicar ahir a Carol Portabella, en l’acte a la Filmoteca de Catalunya en què va presentar-se Acció Portabella, un seguit d’accions que tindran lloc a tot el món i que serviran per celebrar el llegat del director i productor de cinema, que va camí dels cent anys.

Els assistents vam sortir pensant que d’actes com aquest ja no se’n fan gaires. No només per l’abast internacional que tindrà l’Acció, sinó perquè de figures de tanta transversalitat (la mateixa que el va convertir per unanimitat en organitzador de la rebuda multitudinària al president Tarradellas el 1977) ja no se’n fabriquen gaires.

Estem vivint uns temps que són de risc, amb independència que siguem dels tranquils o dels arriscats. Els catalans ho hem viscut de primera mà (el risc de desaparició és la condició natural de la nostra existència) i la travessa encara no s’ha acabat. Estan en risc la democràcia, la justícia i els drets humans allà on els donàvem per immutables. De fet, la democràcia sempre ha estat a una generació d’extingir-se, però no ens semblava que el perill fos tan imminent. Tenim la impressió que en el resultat de les pròximes eleccions, les que siguin, ja no estarà en joc només un canvi de govern sinó un canvi de les regles del joc. I per evitar-ho haurem de continuar prenent riscos. Ja som en temps de resistència, millor si és organitzada.