Carnestoltas (1880)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) signat amb el pseudònim ‘L’amich de cada festa’ a Diari Català (8-II-1880). Text literal prenormatiu. Feia sis anys del final de l’efímera Primera República Espanyola. En ella havia confiat l’Almirall que propugnava un catalanisme republicà i federal, regenerador i progressista. Imatge de l’almanac 'El Carnaval de Barcelona' de 1860.
Com casi bé totas las festas populars que avuy celebrem, lo carnestoltas es una supervivència de la civilisació pagana. En totes las religions hi ha hagut y hi ha alguna cosa qu’es com la vàlvula de seguritat ó de desvaporació en las máquinas de vapor. Y es natural: las religions son sempre un dels primers apoyos de la organisació social en que’s viu, y com tota organisació produeix divisió de classes, las que van sobre han buscat sempre medi per desvaporar á las que van sota, quan estan massa caregadas de vapor. [...] De manera que no es prou exacte lo dir que’l carnestoltas sigui una reminiscencia de la civilisació pagana. Es vritat que desde aquesta passá á la nostra, però hi passá perque no podia deixar de passarhi, de la mateixa manera que’ls pobles pagans habian heredat costums semblants dels que avans qu’ells existian: com també mes ó menos modificadas las trasladarém als que vindran, mentres no s’hagi trobat la fórmula de fer reinar en la terra la justícia: cosa que’ns sembla tenim molt lluny encara. Aixis com es higiénich per l’individuo d’avuy lo sortirse de tart en tart de sa costum y fer una mica de disbauxa, aixis també es saludable pe’ls pobles lo dedicar alguns dies á la bojeria. [...] Per aixó es que s’observa en la historia que’l carnestoltes y altras disbauxas populars son tan mes animats y tumultuosos com mes malament viuhen los pobles que’ls celebran. Avuy no’ns formem cárrech dels repugnants espectácles que oferian las vilas paganes al celebrar festas semblants al nostre carnestoltas. Y no’ns lo formeu, perque no tenim idea clara y concreta d’aquellas societats basadas en l’esclavitut. En ellas, quan s’obria la vàlvula de desvaporació, sortia lo vapor ab una forsa proporcional á la de compressió á que aquells vapors estaban ordinariament subjectes. ¿Ahont han arribat á son apogeu las carnestoltes en los temps moderns? En la Venecia dels terribles duchs ó dels austriachs, en la Milan esclava, en lo Nápols dels Borbons, en la Roma dels papas. En aquestas ciutats cultas, subjectes á una tirania immerescuda, no tenian los amos mes recurs que deixar desvaporar ab estrèpit. Per aixó en aquellas ciutats lo regnat de la careta arribá á son major explendor. ¡A lo menos, durant alguns dias cada any podia dirse la vritat ab la cara tapada! [...] Avuy los únichs que necessitan desvaporarse son los que pertanyen á las classes mes baixas, y per consegüent mes oprimidas. Alegremnos, donchs, de que’l Carnestoltas vaji baixant, puig es proba evident de que’l nostre nivell moral y social puja. Alegremnos de que’s vaji perdent la costum del tiberi per despedirse de menjar carn, ja que cap lley natural nos imposa la conveniencia de menjar peix en una temporada del any ab preferencia á las altras. Alegremnosen, y fem vots perque la societat arribi á un punt en que la desvaporació’s fassi ab regularitat, y en que la vritat pugui dirse cada dia y á cada moment ab la cara descuberta.
