L’Ajuntament de Torrelameu (Noguera), inaugura aquest dissabte el carrer Johan Cruyff. És el segon municipi del nostre país que li dedica un carrer a Cruyff, després que el 2016, el mateix any de la mort del Johan, Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) s’avancés a tothom.
De posar-li el seu nom a un carrer de Barcelona se’n parla de tant en tant, però encara no s’ha fet, i això que ja fa nou anys que va morir, i que l’Ajuntament de Barcelona va atorgar-li la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu a títol pòstum mesos després del seu decés.
És una llàstima, perquè a la llista de persones que mereixerien tenir el seu nom en un carrer de la ciutat, el del Johan hi és, sens dubte. Com més anys passen, lluny d’apagar-se el seu record, més clara és la seva influència universal en el futbol a través de l’estil de joc que ha anat practicant el Barça, interpretat per jugadors i entrenadors tan diversos i alhora tan influents com Guardiola, Xavi, Iniesta, Messi, Tito o Luis Enrique fins a arribar al Barça de Lamine, Pedri o Flick. A Barcelona, Cruyff va fer escola i va irradiar al món un futbol pensat perquè la gent s’ho passés bé.
I com més temps passa, més s’ageganta, també, la genialitat d’algú capaç de convertir un club victimitzat i victimista en una institució deslliurada de pors paralitzants, i encomanar-li l’esperit guanyador. El llegat de Cruyff és l’autoestima i la confiança en les pròpies forces, elements no sempre abundants en la personalitat catalana. Això, sense oblidar el degoteig de “camps Cruyff” que s’han anat obrint en barris humils d’Europa (29 a Catalunya, 14 a Espanya i 306 al món) en una feina d’esport per a tothom que du a terme la Fundació que porta el seu nom. No cal insistir, doncs, en els mèrits. I no hauríem d’esperar gaire.
