Carta magna
El passat dia 6, en ocasió de la marcida efemèride de la Constitució espanyola de 1978, La Vanguardia –qui, si no?– dedicà la seva contraportada a glossar una vegada més les excel·lències dels mirífics consensos de quaranta-quatre anys enrere, i a desqualificar aquells que gosen criticar-los. Aquest cop, el diari ho va fer per mitjà d’una entrevista amb el diputat constituent i ministre de Suárez (i d’Aznar) Rafael Arias-Salgado Montalvo.
De sòlida nissaga franquista –era fill del poderós ministre d’Informació i Turisme que va fer bona la màxima "con Arias-Salgado, todo tapado"–, el futur pròcer de la Transició era, doncs, un genuí producte sociocultural de la dictadura a qui no se li va conèixer, abans de 1975, cap activitat prodemocràtica que no fossin converses de sobretaula i revistes tolerades. Com el mateix Adolfo Suárez i com tants altres d’un perfil semblant, però, un cop mort el Caudillo s’apuntà a la consigna lampedusiana (“que tot canviï perquè [gairebé] tot segueixi igual”) i esdevingué un dels principals responsables d’aquell artefacte polític anomenat Unión de Centro Democrático.
Potser és el moment de subratllar que, vista amb perspectiva històrica, la UCD va ser un frau i un fiasco històric. Un frau, perquè fou un diguem-ne partit polític organitzat amb tots els avantatges del poder encara autoritari –literalment, des dels governs civils– en el darrer minut abans de les eleccions del 15 de juny de 1977; recordin la famosa frase atribuïda a Pío Cabanillas: “Ganaremos, pero todavía no sabemos quiénes”. I un fiasco perquè, nascuda la primavera del 1977, vencedora aquell 15-J i altra vegada el març de 1979, la Unión de Centro Democrático implosionà aviat, víctima del seu caràcter al·luvial, de les ambicions i el faccionalismes personals, etcètera; citem de nou Pío Cabanillas: “Cuerpo a tierra, que vienen los nuestros”. En aquest sentit, ara que es parla tant de la crisi agònica de Ciutadans, convé recordar que el partit taronja suma de moment setze anys i mig de trajectòria. La mitificada UCD no passà dels cinc i mig, i la major part de les seves restes van anar a parar al PP d’Aznar, que no necessita gaires presentacions.
Per acabar d’arrodonir l’apologia constitucional d’enguany, el 7 de desembre el diari dels Godó publicà una Tribuna signada pel periodista i cineasta Albert Solé i Bruset, que s’hi prevalia de la seva “condició de germà de la Constitució espanyola, ja que no en va compartim el mateix pare, Jordi Solé Tura”.
Qüestions de filiació a banda, l’objectiu de l’article d’Albert Solé era reivindicar la Constitució de 1978 des de la perspectiva de l’esquerra i, en particular, de l’esquerra catalana, i sorprendre’s que els comuns –diu– no facin seva l’empremta que deixà en la ponència constitucional la tasca del jurista de Mollet del Vallès.
Amb tots els respectes per la figura i la trajectòria de Jordi Solé Tura, hi ha un concepte que el seu fill deu conèixer bé –la correlació de forces, al Parlament i encara més als aparells de l’Estat– i que feia impossible una Constitució “progressista” a l’Espanya de 1977-1978. D’altra banda, és una pura evidència que la massa militant i votant del PCE i del PSUC interpretà les renúncies simbòliques i doctrinals dels seus líders, fetes en nom del consens, de l’estabilitat i de la reconciliació, com a capitulacions successives davant les exigències i les coaccions d’una dreta que conservava la integritat del poder judicial, militar, policial, funcionarial, etcètera. I, a les eleccions del 1982, tant el comunisme català com l’espanyol en van pagar una factura demolidora. I bé, ¿a Albert Solé no li sembla inquietantment significatiu que hagi calgut esperar al 2022 per tenir una llei de la memòria democràtica? ¿Que, 44 anys després d’aprovada la Constitució, encara estiguem debatent sobre els ossos de Queipo de Llano o de José Antonio Primo de Rivera, sobre la resignificació del Valle de los Caídos, sobre si les apologies del franquisme perpetrades el 20-N haurien de ser delicte o no?
Quan, el 2014-2015, van irrompre en la vida pública Podem i els comuns, la Constitució de 1978 ja havia perdut totes les virtualitats progressistes i transformadores que unes altres majories i unes altres voluntats haurien pogut donar-li: ni federalitzant, ni plurinacional, ni plurilingüe, ni protectora ferma dels drets socials... Avui, la pomposament anomenada carta magna espanyola és la Constitució més irreformable d’Europa. Interpretada de manera hiperrestrictiva durant decennis per uns Tribunals Constitucionals situats cada cop més a la dreta, esdevinguda la guillotina jurídica de qualsevol aspiració (territorial o altra) que s’aparti de l’ortodòxia més immobilista, aquests mateixos dies està essent un instrument imprescindible del bloqueig que la dreta i l’extrema dreta intenten imposar sobre la vida governamental i parlamentària espanyola.
Llegida com ho ha estat des de fa almenys tres decennis pels que han esdevingut els sacerdots monopolistes del seu culte, la Constitució de 1978 s’ha convertit en agreujant d’una crisi territorial i política cada cop més descarnada. Per molt d’amor filial amb què hom vulgui endolcir-ho.
