Cartes al Director 23/01/2016

Pagar per concentrar-nos

Sóc la primera especialista a perdre temps davant la pantalla de l’ordinador. Al reportatge “Cinc aplicacions per ser més productius” (20/1/16) es recull un dels tàndems que més s’han accentuat en els últims anys: socialitzar i treballar al mateix ordinador.

Sens dubte, la nostra capacitat de concentració queda força limitada, cosa que afecta la productivitat. Però crec que la solució és aprendre a conviure amb aquest nou panorama. Cadascú hauria d’establir els seus límits i adaptar-se a aquest nou ritme de treball, que sembla que ha vingut per quedar-se una temporada.

El que em sembla absurd és pagar per aplicacions que se suposa que t’ajuden a concentrar-te. En aquest reportatge se’n mostren fins a cinc de diferents que, entre les seves funcions, bloquegen pàgines web, et diuen frases motivadores o et recomanen quan hauries de fer un descans. Si ho deixem tot en mans de la tecnologia, acabarem per perdre completament la nostra autonomia.

MARTA MOYA ABAD-TORRES, BARCELONA

Ring, ring...

-Sí, digui? -Com va, president Puigdemont? Sóc el president Mariano Rajoy, li truco per preguntar si ja s’ha decidit a venir a parlar amb mi sobre el procés. Crec que seria molt convenient. -Ostres, i tant, i com més aviat ens vegem, millor! -Escolti, perdoni que l’interrompi, però tot això es tractava d’una broma. Ah, i a més, era una conversa pública en directe: s’ha retransmès per una de les ràdios més escoltades de Madrid.

Com a catalana que sóc, no puc sentir altra cosa que no sigui vergonya. El respecte prima per sobre de qualsevol interès personal i de qualsevol ideologia i, per sobre de tot, som persones: ens mereixem ser tractades amb aquest principi bàsic de la comunicació. Sento molta vergonya, repeteixo. El procés acaba de començar, és important que recordem com ens ha costat arribar fins on som ara. Respectem, també, la seriositat que té aquest moment històric, sisplau.

ALÈXIA OLIVA VILA, SANTA COLOMA DE FARNERS

Dificultats afegides

Alguna cosa falla quan en un poble com la Seu d’Urgell les persones que de per si ja tenen dificultats de mobilitat per desenvolupar la seva vida quotidiana a sobre viuen en un carrer dels denominats o classificats de segon ordre, i els serveis municipals no poden acudir amb la celeritat normal a netejar els carrers per facilitar la mobilitat als que han d’utilitzar mitjans com crosses o cadira de rodes per desplaçar-se. I és molt pitjor quan la meterologia és adversa -com ha passat aquests dies enrere (neu)-. Això vol dir que alguna cosa falla en l’atenció al ciutadà de l’administració a l’hora de prestar serveis tan bàsics com facilitar la mobilitat a la gent amb dificutats perquè puguin desenvolupar les activitats de la seva vida normal dins de les seves possibilitats.

LLUÍS MERA MARTINEZ, LA SEU D’URGELL

Un estil planer i entenedor

El nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont i Casamajor, és una persona afable, amb una tendència a utilitzar un llenguatge planer i entenedor. Fill de menestrals, va néixer l’any 1962 al poble d’Amer, a la comarca de la Selva (interior i profunda). Carles Puigdemont, com a periodista, publicista i polític, està molt vinculat al territori de les comarques gironines. A més, té un estil polític, independentment de la seva ideologia, especialment gironí i gironista, la qual cosa pot ser un revulsiu molt destacat en la política catalana actual. Aquesta manera de ser senzilla i directa -tan gironina i gironista- hauria de significar poder encomanar uns valors que fan molta falta a la societat catalana del segle XXI.

JOSEP M. LOSTE, PORTBOU

Pedagogia

Ens cal molta pedagogia. I aquesta afirmació fa referència a la manera amb què hem de portar a terme el procés català en què estem immersos. Per això em va alegrar escoltar unes paraules del nostre president Puigdemont que deien que l’objectiu del govern no era la independència sinó millorar el nivell de vida de les persones. Que aquest era l’objectiu primordial. I que per aconseguir aquesta finalitat ens calien les eines necessàries, com era tenir un estat propi. Així hem d’actuar tots els ciutadans: ens cal comunicar al nostre entorn la confiança que el que perseguim amb el procés és que el nostre país i la seva gent visqui millor, que hi hagi menys pobres, que els ancians estiguin més atesos, que els funcionaris estiguin més ben pagats, que hi hagi menys atur, que les pensions millorin, que fem fora la corrupció… Esclar que volem la independència, com ha clamat el poble a les manifestacions multitudinàries, però ara hem de ser bons pedagogs (i una mica astuts per captar vots per al futur referèndum!). La independència, l’estat propi, la República, només la desitgem i la volem com una eina. I, convençuts d’aquesta asseveració, cal que la proclamem arreu.

MARIA ANGELS MANÉN FOLCH, BARCELONA