Cartes al Director 16/01/2016

En quina democràcia vivim?

En el judici del cas Nóos la Fiscalia Anticorrupció i l’advocat de l’Estat que representa l’Agència Tributària s’han alineat amb la defensa de Cristina de Borbó per intentar exculpar-la. Aquest fet ha provocat la reacció indignada del jutge Castro. Comparteixo les seves paraules, i em sembla que aquest fet és un insult a totes les persones que paguem els impostos i pensem que són l’eina fonamental de redistribució de la riquesa que té un estat.

Cal recordar també que Mariano Rajoy, el president d’un govern que l’any passat feia campanyes publicitàries com “Hacienda somos todos”, va dir fa dos anys: “ Estoy convencido de que a la infanta le irá bien ”. Aquest tracte de favor a la germana del rei per part del govern espanyol és una de les moltes causes que fan que pensi que cal fer fora el PP del govern i que també cal acabar amb la monarquia, per obsoleta i antidemocràtica.

MARGARIDA PRATS MAS, BARCELONA

Una decisió dolorosa

He vist el president Mas posant en capses les seves pertinences del despatx de la plaça de Sant Jaume per cedir l’espai a Carles Puigdemont. Moment de màxima emoció i, ben segur, de força dolor personal.

La gent que estimem el país reconeixem la vàlua i el coratge del president. A més, li hem d’agrair “els serveis prestats”, ja que el BOE se n’ha oblidat.

Trobaré a faltar els discursos ben estructurats i plens de metàfores marineres de Mas, que ha internacionalitzat el repte de Catalunya.

El ja expresident ha demostrat, amb fets, que a més d’intel·ligent és un home valent. La caverna aprova la subordinació però no accepta, de cap de les maneres, el pensament autònom.

La mala traça de la CUP ha creat molta mala maror entre els votants de Junts pel Sí, però, ben mirat, han deslliurat Mas d’engolir més gripaus emmetzinats. Ara podrà dedicar el seu temps a treballar pel país d’una manera més tranquil·la. Esclar, sempre que la justícia l’hi permeti, ja que ara, amb la seva renúncia, ha perdut l’aforament.

Mas desitjava ser investit president de nou i per això ha suportat un assetjament inhumà fins que s’ha adonat que perillava el repte més gran de la Catalunya democràtica. És quan ha fet un pas al costat, per facilitar la formació, i l’estabilitat, del nou govern de Catalunya.

CECÍLIA LLESUY, LA POBLA DE SEGUR

Salvem l’arbrat de Barcelona

Per a aquelles persones a qui ens agraden els arbres, resulta desolador comprovar la massacre que està fent l’Ajuntament de Barcelona amb molts dels plàtans de la Gran Via o dels til·lers de la rambla Catalunya.

Molts d’aquests arbres són magnífics, i no presenten cap mena d’alteració important que justifiqui la seva tala. Ja sabem que alguns pocs estan seriament malalts i que se’n plantaran de nous, però, evidentment, no és un bon negoci canviar un arbre de vuitanta anys per un de deu.

Tot això encara resulta més sorprenent si es llegeix el pla de gestió de l’arbrat viari de Barcelona, ja que realment sembla que estiguem en un municipi on es valora i es té gran cura de l’arbrat. Malauradament, això és ben lluny de la realitat.

Potser caldria enviar els responsables de Parcs i Jardins a algunes ciutats europees de clima similar al nostre, com per exemple Roma o Marsella, on l’arbrat no es considera una nosa ni un problema i on tracten el seu patrimoni vegetal amb molta més sensibilitat que nosaltres.

RAMON MUNS SALAS, BARCELONA

L’empenta dels primers dies

No fa ni una setmana que hem tornat a l’institut. Després de les vacances de Nadal fa mandra tornar-s’hi a posar, i més si, entre treballs i estudi, aquests dies de pausa tampoc no ens han permès relaxar-nos massa. Però, tot i així, al començament tot s’agafa amb més entusiasme: et marques nous objectius, intentes superar-te a tu mateix, i fins i tot el temari sembla més interessant.

Em sembla que els polítics del govern de Carles Puigdemont deuen tenir una sensació similar. Només cal sentir els seus discursos plens de promeses per veure que, de moment, els bons propòsits ja hi són. I és que, per molt que alguns d’aquests polítics repeteixin, no deixa de ser un projecte nou, amb cares noves i objectius difícils per complir.

Ara hem de confiar que res quedi en les paraules, sinó que també es transformin en fets. Tan sols espero per a ells el mateix que desitjo per a mi d’aquí fins que arribi la selectivitat: que les ganes de fer-ho bé no decaiguin.

LAURA CERCÓS TUSET, BARCELONA