06/10/2020

Una Casa Blanca infectada de propaganda

4 min
Trump es treu la mascareta en arribar a la Casa Blanca després de tres dies hospitalitzat per tractar-lo de covid-19.

Al llibre de Hannah Arendt Els orígens del totalitarisme, publicat el 1951, hi ha un paràgraf en què no he parat de pensar aquests últims quatre anys: “El totalitarisme no s’acontentarà amb afirmar, contra tota evidència, que no hi ha atur, sinó que, com a mesura propagandística, abolirà les prestacions de l’atur”.

Un règim dedicat a crear la seva pròpia realitat no es limita a utilitzar el llenguatge per mentir. Els governants, si volen donar autèntica vida a les mentides, han d’actuar com si fossin veritat; tant se val si algú acaba fent-se mal.

Aquests últims set mesos, la gran mentida de Donald Trump ha sigut que el coronavirus no és tan perillós com diuen els científics i que el seu govern té el virus controlat. Per corroborar aquesta mentida, el cercle de Trump ha hagut de rebutjar les estratègies de prevenció i contenció aplicades per molts altres països per controlar la pandèmia, perquè aquestes estratègies són recordatoris tangibles de l’amenaça que representa el virus.

La mascareta és el símbol per antonomàsia de l’aterridora anormalitat d’aquests moments i, per això, l’administració Trump l’ha considerat un signe de deslleialtat. No és només que el mateix Trump s’hagi negat sovint a posar-se-la, sinó que s’ha burlat de Joe Biden per portar-ne i en desaconsellava l’ús en presència seva.

“Tothom sabia que Trump considerava les mascaretes com un signe de debilitat”, comentaven aquest cap de setmana Annie Karni i Maggie Haberman, del New York Times, citant el personal de la Casa Blanca. Transcrivien les paraules d’Olivia Troye, que havia sigut una de les principals ajudants de Mike Pence en el grup de treball sobre el coronavirus: “Et miraven de dalt a baix si et veien amb mascareta”.

No és d’estranyar, doncs, que la secretària de premsa de la Casa Blanca, Kayleigh McEnany, la cara de la propaganda governamental, no portés mascareta a la trobada amb periodistes d’aquest diumenge, tot i que havia estat exposada al virus. Dilluns es va saber que havia donat positiu, amb la qual cosa ha quedat clar que va posar en perill aquests periodistes.

O, més ben dit, una altra vegada en perill: tres periodistes que cobrien les activitats presidencials ja van donar positiu aquest divendres, cosa que subratlla fins a quin punt aquesta Casa Blanca s’ha convertit en un entorn perillosament infecciós. Dos assistents de McEnany també han donat positiu; a més de –quan escric aquestes línies– Trump, la seva dona, el seu cap de campanya, el seu assistent personal, els assessors Kellyanne Conway i Chris Christie, la presidenta del Comitè Nacional Republicà i tres senadors.

Al juny, quan el coronavirus feia estralls entre els alts estaments polítics i militars de l’Iran, es considerava un indici que potser trontollava l’esclerotitzat lideratge del país. “No han sigut gaire sincers amb el poble -va dir el general Frank McKenzie, cap del comandament central dels Estats Units, en un acte organitzat per un think tank-. I, en conseqüència, potser està creixent la desconfiança en la classe dirigent que es començava a veure a l'Iran”. I va afegir que el govern de l'Iran estava “lluitant”.

I ara també lluita el nostre. El problema no és que un Trump malalt no pugui exercir les seves funcions com a president. Des que li van diagnosticar el covid, ha anat arrelant una estranya ficció política segons la qual la seguretat nacional nord-americana es veuria amenaçada si Trump quedés incapacitat, com si les accions del president acostumessin a protegir els interessos de la nació.

Siguem francs: que Trump prengui decisions sota els efectes d’un esteroide amb efectes secundaris psicològics ben documentats sens dubte fa esgarrifar, però no s’entén quina importància pot tenir per a l’estabilitat del país si mira les notícies de la Fox o escriu els tuits des de la Casa Blanca o des d’una suite de l’Hospital Walter Reed.

El que de debò és alarmant és que cada nou diagnòstic a la Casa Blanca posi de manifest fins a quin punt aquesta administració ha acabat infectada per la seva pròpia desinformació. La negativa a prendre les precaucions més elementals contra la pandèmia és la prova més contundent de la transformació del sistema de govern dels EUA en un culte a la personalitat. La propagació descontrolada del coronavirus a la Casa Blanca és un microcosmos de la seva propagació descontrolada per tot el país, on aquest divendres es va arribar a la xifra més alta de nous contagis des de mitjans d’agost.

El que ara és important és veure si aquest brot de covid-19 a les més altes instàncies de la política republicana té les mateixes conseqüències que la catàstrofe de Txernòbil a la Unió Soviètica, on va acabar de desemmascarar un règim corromput per la seves mentides. Això no ho tenim garantit ni de bon tros.

A l’hospital, Trump i els seus còmplices s’han esforçat per minimitzar la percepció de la gravetat de la seva malaltia. El seu metge no ha dit la veritat sobre l’estat del president. Trump s’ha fotografiat en sessions de treball falses i ha posat en perill la salut d’agents del servei secret per visitar amb cotxe una concentració de seguidors seus.

Si hi ha una massa crítica de persones que encara confien en Trump, la imatge que està donant en aquest tràngol les podria portar a prendre’s el coronavirus encara més a la lleugera. Dilluns, quan va anunciar que li donaven l’alta, va difondre un tuit en què afirmava que, aquests últims vint anys, no s’havia trobat mai tan bé com ara, i deia: “No tingueu por del covid. No deixeu que domini la vostra vida”.

Però els nord-americans sí que hem de tenir por del covid. I si el coronavirus domina les nostres vides és perquè un govern encarregat de protegir-nos és tan servil davant de les mentides del president que ni tan sols és capaç de protegir-se a ell mateix.

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Copyright The New York Times