Immigració i dualitat cultural avui (1977)
Peces històriques
De l’article del polític socialista Josep Maria Triginer (Agramunt, Urgell, 1943-2026) publicat a La Vanguardia (5-IV-1977). Traducció pròpia. La peça forma part d’una sèrie de col·laboracions que el diari va demanar als líders dels partits que es presentaven a les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco. Quan estudiava peritatge industrial a Terrassa el 1962, Triginer –mort el passat 9 de gener– es va incorporar a les Joventuts Socialistes de Catalunya, de la Federació Catalana del PSOE, on va ser primer secretari. Mentre treballava en successives empreses, va conduir la reconstrucció a Catalunya d’aquest partit i de la UGT. Elegit diputat el 1977 per la Coalició Socialistes de Catalunya, va ser membre de la Comissió de Parlamentaris que va negociar amb el president Tarradellas el restabliment de la Generalitat.
[...] El fenomen immigratori ha adquirit especial rellevància a Catalunya, donant-li el caràcter de la seva estructura industrial, amb una preponderant “industria de transformació” que requereix un alt percentatge de mà d’obra. La proporció de població immigrada, de cultura i concepció nacional diverses, pot suposar un important problema per a una Catalunya que progressivament avança en l’afirmació i consolidació de la seva personalitat nacional. [...] Em sembla que la Catalunya d’avui s’ha aixecat amb l’esforç de tots, sense que a l’hora de treballar hi hagi distinció entre immigrants i nadius. Ni ho distingim els treballadors a l’hora de mostrar solidaritat, ni ho distingeix la burgesia a l’hora d’explotar-nos com a classe social. Catalunya és doncs, avui, el conjunt de treballadors que l’habita [...] Això no vol dir pas que, com a socialistes del PSOE, pretenguem mirar d’esquitllentes el problema que suposa l’existència d’una dualitat cultural sense fronteres definides. La dualitat cultural (no la immigració) pot crear problemes de caràcter polític. Són problemes derivats de l’intent d’unificar la cultura que aglutina la personalitat catalana. És el resultat lògic que es desprèn de l’intent de normalitzar la cultura catalana, durant molts anys ofegada i reprimida. El problema sorgeix, doncs, de la possibilitat de reprimir la cultura dels immigrants, la qual cosa suposa també per a molts el tret més propi de la seva identitat. Els catalans i sobretot els socialistes no podem caure pas en la temptació de forçar la integració cultural de l’immigrant. No ho podem fer, perquè les mateixes tesis que hem defensat respecte a la nostra identitat són vàlides per a la identitat dels altres. No ho podem fer pas perquè, en molts casos, la dualitat cultural existeix entre nosaltres mateixos, els catalans d’origen i naixença. L’existència de la dualitat cultural suposa l’existència de la cooficialitat, la possibilitat que tots parlem si més no el català i el castellà amb la mateixa facilitat a nivell de coneixements i amb la garantia que cadascú podrà fer estudis primaris en la seva llengua materna. Hi ha una política específicament catalana, en el marc de les nostres institucions, forçada per problemes tan específics com aquest que ens ocupa i pel de fer front a la incontrolada concentració urbana i industrial que ha provocat el capitalisme. Però també hi ha una política a l’Estat que ha de resoldre els autèntics problemes de l’emigrant que ha vingut a Catalunya en mancar-li treball digne a la seva terra. Cal també una política a escala més amplia, a Europa i arreu del món on els pobles oprimits i la classe treballadora són víctimes d’una mateixa opressió, la imposada pel capitalisme i l’imperialisme, causants de l’emigració, dels desnivells de desenvolupament i de moltes formes d’explotació prou conegudes. Fer front al capitalisme, a la seva política, és enfrontar-se amb les conseqüències derivades de la immigració i de l’opressió nacional, doncs tan sols des de la societat socialista es poden eliminar definitivament aquests problemes.
