Les dues orenetes entren pel balcó i amb la xiscladissa que els és pròpia donen voltes al menjador, de parets de pedra, bigues al sostre, un televisor, sí, però al costat de la llar de foc, al racó més fosc, negra de sutge.
La dona les intenta espantar i com que no se’n surt les observa. L’una es posa al damunt de la lleixa de fusta de la llar de foc. L’altra continua volant en cercles. De cop, té la sensació que està atrapada, l’altra, que ho entén, i també emprèn el vol. No saben com sortir, ara. La dona obre el balcó i s’allunyen.
Busquen sempre habitatges una mica poblats per humans. Així les guineus no els faran mal, no s’atreviran a acostar-s'hi. Però també els busquen una mica discrets. Entre les pedres d’aquesta casa, sota les bigues, hi ha llocs per omplir de sorra i saliva (“sorra i saliva” sembla el nom d’un poemari de quan el català encara era alguna cosa). Ja s’imaginen el niuet a la cantonada del sostre. Es miren amb il·lusió. Ja vindran, després, les baralles domèstiques.
La dona obre els finestrals i prova de fer-les fora. No és una bona decisió. Com quan una aranya fa la casa a l’ampit d’una finestra. Com dos joves a punt d’hipotecar-se, pensant que l’Euríbor cau, però no pensant en els perills de demà, quan torni a pujar. La dona somriu. Els ha agradat el lloc i els hi agraeix, a ella la consideren, doncs, mig amigable. Els tira molles, els posa aigua, no destorba. Però no. No es poden fer la casa aquí, perquè en seran desnonats. Quin greu li sap, perquè, com el dia que l’aranya va teixir la teranyina (i ella s’ho va mirar embadalida), veure com les orenetes es construïen la casa l’hauria fascinat. Com els amish quan, en comunitat, basteixen un graner. Com els tres porquets, cadascun fent-se una casa, sense IBI, sense impostos, sense banc. Només amb el llop, que bufa i, per tant, no és tan terrible.
