Carta a Mick Jagger: ‘Casal Rock’
Estem preparats perquè les estrelles del rock morin als 27 anys i deixin un cadàver jove i bonic. Però no sabem encaixar amb naturalitat que aquesta setmana hagis sigut besavi, que al juliol facis 71 anys i que encara et vegem a dalt dels escenaris, amb la mateixa energia de sempre.
TV3 va estrenar amb molt d’èxit el 2009 Casal Rock, un programa que unia dos conceptes aparentment oposats: els avis i la música rock. Quan veies com la gent gran cantava un dels vostres èxits - Jumpin’ Jack Flash - o el Should I stay or should I go de The Clash, t’adonaves que aquell no era el seu món i que ells mateixos s’ho prenien com una excursió exòtica a uns ritmes i uns estils de vida que no els eren propis. Un efecte semblant al que produeix sentir un nen de 6 anys imitant Frank Sinatra.
Se t’escapava el riure mirant els avis rockers per la tele. Percebies la seva incomoditat, t’entendrien els seus esforços i, en el fons, et reconfortava pensar que l’edat marca quines coses pots fer i quines no. Fins que has arribat tu i t’has convertit, aquesta mateixa setmana, en el primer besavi rocker. I aquí se’ns han trencat els esquemes. Ens genera molta inquietud que, mentre nosaltres ens anem fent grans, a tu t’hàgim conegut sempre igual. Que gastis la mateixa talla de pantalons i lideris la mateixa banda que fa 50 anys. Tu debutaves el 1962 i, mentrestant, en un hospital català naixia Ferran Adrià. Tu ja lideraves els Rolling Stones i aquí tot just venia al món un nadó de la família Laporta-Estruch, que li van posar Joan de nom.
¿Qui de nosaltres conserva el mateix grup d’amics de quan era adolescent? ¿Com pot ser que els Beatles se separessin fa 43 anys i vosaltres no us hàgiu barallat ni us hàgiu quedat pel camí, després d’una vida d’excessos? El rock’n’roll és un invent molt recent, i tu, el seu primer besavi en actiu. Hauràs de tenir paciència per aguantar tantes bromes. No sabem com reaccionar i, en lloc d’admirar-te, optem per ridiculitzar-te, que si ja no tens edat per anar fotent salts, i tot això i allò.
El fotògraf Cecil Beaton va dir de tu que eres, a la vegada, femení i masculí, lleig i guapo. Si fos viu, veuria que has portat l’ambigüitat al terreny de l’edat. Jove i vell, al mateix temps. El cos d’un adolescent i una cara arrugada. No ens queda ni el consol de riure’ns d’aquells que s’operen per amagar el pas del temps.
D’aquí un mes i un dia, el 25 de juny, el Santiago Bernabéu acull l’únic concert a Espanya dels Rolling Stones. Els que hi vagin podran comprovar com incompleixes altra vegada aquella frase que vas dir amb vint-i-pocs: “Abans mort que cantant Satisfaction als 45”.
P.D.
