03/12/2022

Casar-se a Ucraïna enmig de les bombes

5 min
"Vivint enmig de la violència, quan és fàcil oblidar que l'alegria existeix, la bellesa esdevé un salvavides per a la normalitat".

"Digueu-ho més fort", va dir el pare del nuvi per provocar la jove parella. Els tímids "Sí, vull" amb prou feines es van sentir a la sala de noces d'Odessa, de sostre alt. Vaig mirar les files buides de cadires i vaig fer un esforç per retenir les llàgrimes.

Els amics de la meva cosina no van venir al casament. Havien marxat d'Ucraïna per escapar-se dels atacs aeris.

Em feien mal els peus. No porto mai talons alts, però aquell dia esperava que el glamur de mudar-se i portar flors desafiaria la buidor de la guerra. Volia reclamar el dret a alguna cosa innecessària i bonica en un moment en què estaven a punt de començar els talls de llum. La bellesa porta alegria. I vivint enmig de la violència, quan és fàcil oblidar que l'alegria existeix, la bellesa esdevé un salvavides per a la normalitat.

Quan el meu pare va trucar al febrer per dir-me que havia sonat la primera sirena d'atac aeri a la meva ciutat natal, Odessa, al sud d'Ucraïna, li vaig contestar des de Nairobi, on treballo per al Comitè Internacional de la Creu Roja. Després de 13 anys en zones en conflicte, ara havia d’enfrontar-me amb aquest horror a casa.

Poc després vaig tornar a Ucraïna per feina. Sempre m'ha agradat organitzar viatges per tornar a casa; m’anticipava al temps que passaria amb la família i els amics. Però mentre mirava els bitllets d'avió, tenia la boca seca i el cor em bategava amb força. M’havia d’estar a Kíiv, en aquell moment prop de la primera línia.

Quan vaig acabar la feina i vaig anar a casa, a Odessa, vaig veure la meva ciutat drenada de vida. Mirant els sacs de sorra amuntegats per bloquejar els carrers buits, vaig sentir nostàlgia del passat. Vaig trobar a faltar els meus amics, que ara eren refugiats a l'estranger. Vaig trobar a faltar caminar per les platges del mar Negre i no veure els cartells de "Perill: mines". Vaig trobar a faltar que no em despertessin a mitja nit les sirenes antiaèries. Vaig trobar a faltar no tenir por.

A Ucraïna, qualsevol intent de preveure el futur es veia ofegat per la incertesa i la por. "Pensa a curt termini –li vaig dir a una amiga per telèfon–. Això ho farà més fàcil". Aquesta amiga, mare soltera amb dos fills que ara es refugiava a Àustria, tenia problemes econòmics i estava ansiosa per saber quan podria tornar a casa (si és que podia). "Pensa a curt termini", em repetia a mi mateixa sempre que intentava imaginar com es recuperarien de tot plegat la meva família, la meva comunitat, la gent de tots dos costats de la primera línia.

No pensar en el futur semblava l'única manera de no perdre el cap. I llavors la meva tia va trucar per dir-me que la seva filla es casava.

Feia poc que havia tornat a Nairobi. La mare de la núvia, emocionada, m’enviava fotos de vestits de casament, anells i pastissos. Vaig navegar per comptes d’Instagram de dissenyadors de roba que encara eren a Odessa per comprar-me un vestit. Semblava que organitzéssim un gran esdeveniment, i no pas la petita cerimònia que hi havia prevista. Per primera vegada en molts mesos, la por de la incertesa va deixar pas a l'anticipació. El nostre futur existia si podíem planificar-lo.

No he sigut mai gaire sentimental amb els casaments. Em semblaven avorrits i passats de moda, una cosa que la gent feia veure que gaudia. Però enmig de la incertesa que ara impregnava les nostres vides, em vaig adonar que els casaments són una promesa de futur, el vot públic d'una vida compartida. En un moment en què fer plans sembla un luxe que pocs ucraïnesos poden permetre's, algú de la meva família estava disposat a córrer aquest risc, a demostrar que la vida no es podia reduir a acumular espelmes i pasta.

Els preparatius ens van distreure de la por constant. La meva por per la seguretat de la meva família. La seva por de les alertes aèries, d’un hivern sense llum i aigua. D’estar separats de les persones que estimem. D'un futur sense promeses.

Quan soc en zones en conflicte, sovint em sorprèn la rapidesa amb què la vida s'acumula durant una pausa en la destrucció. Se’n poden trobar indicis independentment de l'abast dels danys. He vist vendre joguines en parades de mercat foradades de bales a Etiòpia, amputats de Gaza jugant a futbol i dones nigerianes que viuen sota lones cosint elaborats vestits. La manera com ens imaginem la vida als països devastats per la guerra està modelada per les notícies, que sovint mostren imatges de patiment i violència. Les guerres creen dolor, incertesa i por. Però els supervivents no poden viure només del dolor i la por.

L’anhel invencible de bellesa i alegria que tant admirava dels supervivents ara l’experimentava jo mateixa. La cerca a Instagram em va portar fins a un vestit vermell brillant deliberadament exagerat d'una dissenyadora d'Odessa. Estava preocupava que els seus clients habituals a l'estranger ara tinguessin por de comprar a un negoci en una zona de conflicte, però ha mantingut obert el seu taller de sastreria, i s’organitza l’agenda segons els talls de llum.

Com que tots els aeroports d'Ucraïna estaven tancats als vols civils, viatjar a casa s'havia convertit en un malson logístic. Vaig volar a la veïna Moldàvia, després vaig travessar la frontera a peu passant per les tendes instal·lades per als refugiats.

Al final, sis membres de la família van fer de testimonis. El casament va demostrar que la meva cosina i el seu promès creien que val la pena pensar en el futur, i la seva esperança s'encomanava. Volia un dia de bellesa no només per a ells dos i per als que hi érem presents, sinó també per a les persones que estimem que no hi eren. Mudant-nos i fent la celebració ens negàvem a deixar que la violència controlés tots els aspectes de la nostra vida.

Després de la cerimònia, ens vam fer fotos en un parc d'allà a la vora i ens vam asseure en una cafeteria. El cambrer, amb un somriure de disculpa, ens va dir que s'havia anunciat una alerta aèria i que haurien d'aturar el servei. Els clients, va dir, podien utilitzar el seu refugi antiaeri. Uns mesos abans, la gent passava hores amagada als refugis, però les alertes s'havien tornat tan freqüents i familiars que ja gairebé ningú hi parava atenció. Aquell dia, cap de nosaltres es va moure.

"Si sents un coet, vol dir que no vola cap a tu", vaig sentir que algú deia una vegada. A Odessa compartim consells de supervivència com si fossin receptes de pastissos, amb la mateixa indiferència. Que incloguem la por en les nostres rutines i fem bromes sobre la vida i la mort no vol dir que no estiguem espantats. La por és el sentiment més humà que hi ha. Hem sobreviscut com a espècie perquè sabem tenir por. El que és veritablement aterridor és estar tan acostumat a tenir por que estar viu no et faci ni fred ni calor.

Vam acabar el dia en una terrassa restaurant. El lloc estava ple de gent celebrant aniversaris, fent-se selfies o simplement gaudint de la vista del mar Negre banyada per la llum d’un capvespre de tardor. A la núvia li va arribar un ram de part d’un amic que ara era a Alemanya. Se sentien bons desitjos per a un futur feliç amb nens i carreres exitoses i viatges exòtics, encara que actualment la majoria dels homes no tenen permís per sortir del país.

Només parlàvem de la guerra en veu baixa, com si fos una obscenitat, com si no ens adonéssim dels amics que no hi eren. En veu alta, vam fer promeses de futur.

Copyright 'New York Times'

Alyona Synenko és portaveu regional per a l'Àfrica Oriental del Comitè Internacional de la Creu Roja
stats