11/03/2012

En castellà (i en anglès) seriosament

3 min

En el seu article a l'ARA del 26 de febrer ("En castellà també, sisplau") Eduard Voltas sosté que, per assegurar l'adhesió dels catalans que parlen castellà a la causa independentista, el catalanisme ha d'assumir el castellà com una cosa pròpia i ha d'erigir el bilingüisme com a "valor identificatiu del projecte de país". L'article ha aixecat molta polseguera, si bé la tesi que defensa no és nova. Segur que Voltas recorda l'entrevista que va fer a Àngel Colom al seu llibre La guerra de la llengua . Colom postulava un acord "que deixi clar d'una vegada per totes que a Catalunya hi conviuen i hi conviuran amb normalitat dues grans llengües; que la gent d'origen castellanoparlant que no vol parlar habitualment català pel que sigui tingui la seguretat que sempre podrà parlar en castellà, una llengua que, al cap d'un temps, algú haurà de tenir el valor de reconèixer que es torna també una llengua territorial".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un altre prohom que ha tingut el valor de reconèixer-ho és Josep Lluís Carod-Rovira. En una intervenció parlamentària Carod-Rovira va dir que "el castellà ha esdevingut un element estructural de la societat catalana, és una realitat que també tots hem d'assumir". En l'àmbit del catalanisme no independentista també tenim testimonis d'aquesta crida a acceptar el castellà. Per les mateixes èpoques que Carod-Rovira s'adreçava així al Parlament, la Fundació Rafael Campalans va produir un document en què es deia: "La presència del castellà és un fet estructural de la societat catalana des de fa molt de temps. És la llengua primera, familiar, habitual i d'identificació de molts ciutadans catalans. El castellà és, doncs, una llengua de Catalunya". I encara no fa dos anys la Fundació CatDem va donar a conèixer els documents elaborats en el si de la Casa Gran del Catalanisme en què s'afirma que el que singularitza és el fet de ser un país "essencialment bilingüe" i que un dels reptes que té plantejats és "assumir el castellà".

El discurs ja hi és. El que sí que cal reconèixer és que no és gaire sòlid. Fins ara, a cada test case que s'ha presentat, el discurs d'obertura cap al castellà s'ha curtcircuitat sense remei. Pensem en la Fira de Frankfurt i recordem les trifulgues per reduir la cultura catalana a la cultura expressada en català. Recordem l'oposició aferrissada a la tercera hora de castellà. I recordem l'oposició numantina a qualsevol tipus de presència del castellà com a llengua vehicular a les escoles. En aquest sentit, caldrà veure cap on va l'Assemblea Nacional Catalana, que en el seu full de ruta aposta per apropar-se als amplis sectors de la societat que no s'identifiquen amb el català i promet estratègies de comunicació que adoptin "les llengües d'identificació d'aquests sectors" però té una pàgina web monolingüe en català.

Parlant de full de ruta, una de les veus que ha secundat la tesi de Voltas és Imma Tubella ("Catalunya, país trilingüe", 4 de març, també a l'ARA), que recorre a la política comparada per mirar d'establir cap on hauria d'anar en termes lingüístics una Catalunya independent. És positiu que Tubella descarti d'entrada els estats o regions monolingües en què s'emmiralla des de fa temps l'establishment catalanista. Els referents ja no són Flandes ni el Quebec, ni per descomptat estats nacionalitzadors com Letònia, un país lingüísticament dividit que és en el punt de mira del Consell d'Europa i de l'ONU perquè no respecta els drets lingüístics de la seva població russa. El referent que proposa Tubella és Singapur, un estat on la llengua nacional (el malai) comparteix oficialitat amb l'anglès, el xinès i el tàmil. La intenció és bona però el referent no està ben triat. Singapur és un cas cèlebre de plurilingüisme nominal i monolingüisme de fet. Només cal visitar la pàgina del govern de Singapur per adonar-se que no hi ha cap rastre de la llengua nacional. El mateix podríem dir de la senyalització viària, que és tota en anglès. Pel que fa al sistema educatiu, la llengua vehicular és l'anglès i no hi ha cap previsió que tothom aprengui la llengua nacional. (Amb tots els respectes, d'on treu Tubella la fantasia que la llengua de l'exèrcit és el malai?) En absència de referents internacionals clars, Catalunya ha de ser el seu propi referent. Per Tubella, "una Catalunya independent hauria de tenir el català com a llengua nacional; el castellà com a llengua cooficial, i l'anglès com a llengua vehicular global". En part, això ja és el que tenim, i potser tampoc cal esperar a la independència per a prendre el trilingüisme seriosament.

stats